dissabte, 31 de gener del 2009

Els pensaments, quan surten lliures 7

Un any, tot un any esperant aquesta nit màgica dels Foguerons i, com gairebé sempre, tot havia de quedar en no res, aquest cop per culpa de la pluja, maleïda pluja!
 
És ben cert que no és culpa de ningú i que no s'hi pot fer res, però això no pot evitar que, ara mateix, m'estigui enfilant per les parets de ràbia.
 
Aquest any, que fins i tot havia aconseguit posar d'acord una quanta gent per anar al sopar, els dos últims anys hi havia acabat anant tota sola, enguany ha hagut de ser la pluja la que m'espatllés la que és, per a mí, la nit més esperada de tot l'any mentre hagi de viure a Barcelona.
 
És clar que també em podria deixar caure per Gràcia i segur que trobaria gent que es nega a donar per suspesa la festa, però la gent que s'havia decidit a venir no tenen cap ganes d'acabar xops de pluja, fet que entenc perfectament i a mí, la veritat, no m'entusiasma gens la idea de passejar-me sota l'aigua sense un rumb concret, sense saber ben bé on anar, sense un pla una mica clar... Si almenys s'aturés una mica de ploure, encara m'hi arriscaria, però així...
 
Ja ho vaig dir en un altre post: no m'agrada, la pluja i aquest temps depriment em fa posar de molt mala llet, un temps que, un dia com el d'avui, va fer néixer un petit poema mentre intentava inútilment que algú em comprés algun cupó al quiosc on treballo els matins. Per tant, no tot és negatiu: aquesta buidor, aquesta tristor, em serveixen, ni que sigui, per escriure. Aquí us deixo el petit poema!
 
Plou
i la pluja m'ha deixat el dia trist.
Plou
un silenci fosc, enutjant.
Plou,
fora plou,
i, dins meu,
s'esquincen totes les felicitats.

diumenge, 18 de gener del 2009

Els pensaments, quan surten lliures 6

No tenia pensat escriure, a hores d'ara, el que hauria d'estar fent, és estudiar per a un exàmen que tinc dimarts, però és increïble el que poden arribar a probocar juntes diverses sensacions i sentits... L'enyor, aquell enyor del qual parlava uns articles enrere, m'ha tornat a invaïr amb força i no ho esperava.
 
Fins fa ben poca estona, a la terrassa del meu piset, hi feia sol, un sol que havia decidit aprofitar al màxim: esmorzar, estudiar, dinar... El dinar, ha estat el dinar, el que m'ha fet sentir així, no en tinc cap dubte.
 
Una fideuà, precuinada, tot s'ha de dir, però que em vaig assegurar que fos d'una empresa que cuina amb uns mínims de qualitat, barrejada amb un gotet de vi, el solet i la música de na Joana Pons de fons, que no és que sigui de les meves músiques preferides, però les cintes de cassette necessiten que algú les faci córrer per tal que no s'espatllin i, de les que tinc, potser era la que s'adeia més amb la situació, o això em semblava a mí, han creat un còctel explosiu dins la meva ment.
 
Ara mateix, només voldria fugir, deixar enrere aquesta ciutat que no soporto, deixar de sentir-me un número, no tenir mandra de sortir de casa i poder gaudir d'un passeig en pau, sense que una caminada de només un quart d'hora suposés unes quantes ensopegades amb gent que mira a tot arreu menys on ha de mirar, estar a punt que t'atropelli un cotxe el conductor del qual ha decidit que els semàfors no els han posat per a ell, sense algú que t'avisi d'obstacles inexistents, amb molt bona fe, n'estic del tot segura. Voldria fugir i no tornar mai més, començar, sense haver d'esperar-me, la meva nova vida a Ciutadella, per què és allà, on m'ha dut el còctel explosiu que, sense voler, jo mateixa he creat.
 
M'he quedat asseguda fins que el sol ha decidit deixar de fer-me companyia i la cinta s'ha acabat, i ara, què tinc? Res, absolutament res que em torni l'alegria amb què havia començat el dia, tant sols ganes de plorar, una vuidor al cor que fa feredat i un munt d'apunts que he d'estudiar si vull marxar d'aquesta ciutat d'autòmates al setembre.
 
Si, ara m'hi posaré: apunts sobre punts de reflexologia podal, sobre sistemes i els seus òrgans, sobre les patologies que hi estan associades...
 
He d'aprobar, ho he de fer com sigui, si vull marxar.

Els pensaments, quan surten lliures 5

Avui tenia ganes d'escriure. No sé per què ni sobre què, però alguna cosa m'empenyia a fer-ho encara que fos per no dir res important.
 
No és el primer cop que em succeeix i sé que no serà l'últim, però ara, les coses han canviat.
 
Avans, quan tenia aquesta dèria, m'asseia amb la màquina al davant, al menjador, a la terrassa, on fos, i començava a escriure. Començava a escriure i aquell caramull d'idees es quedaven allà, com un recull de paraules més: Tinc piles de papers, un bon grapat de disquets i algun arxiu a l'ordinador plens de lletres, paraules, frases, en definitiva, plens d'idees, d'esborranys de poemes, de fragments de vida, de començaments de conte... De pensaments. Ara ho escric amb el mateix suport d'altres vegades, però aquest cop, ja no és només meu i ho trobo curiós, sobretot per què mai no havia sentit la necessitat d'escriure per als altres, només ho feia per a mí i ja en tenia ben bé prou.
 
De vegades, però, aquells esborranys, gairebé sempre molt mal escrits i plens de faltes, esdevenien quelcom més important i es convertien en idees per fer un poema, o, en un moment d'avorriment, em servien de lectura que acabava per avandonar. I per què poemes? No ho sé, només sé que sempre m'he sentit més còmoda escribint poemes que no pas altres formes literàries i això em fa pensar en un poema que vaig escriure fa temps que us afegeixo a continuació per si algú té ganes de llegir-lo després d'aquest text tant indigest.
 
La ment ens dóna ales
i poden ser útils,
si aprenem a usar-les.
 
La ment té un raconet petit
on guarda les eines:
sentiments, sensacions, records...
 
Alguns en diuen somnis,
d'altres, imaginació.
Jo, en dic poemes.

dijous, 15 de gener del 2009

Alerta!!

Ahir a la nit vaig rebre un correu d'advertència sobre un virus que es presenta en forma de correu electrònic.
 
Si us arriba un correu de josealzira66@hotmail.com, no l'obriu!
 
Es veu que et reformateja l'ordinador, et pren les contrassenyes i, per postres, s'autoreenvia a totes les adreces que hi hagi a l'ordinador.
 
Feu-ho saber a tanta gent com pugueu!

diumenge, 11 de gener del 2009

A la recerca de la normalitat

El darrer post que na Maite Salord ha penjat al seu bloc (maitesalord.cat), bloc que visito i comento sovint, parla del llibre "Quiet", de Màrius Serra.
 
Divendres, mentre llegia aquesta entrada, vaig començar a reflexionar sobre la repercussió que poden tenir els llibres ben escrits sobre la manera com la gent entén què significa tenir una discapacitat. Tot plegat ha derivat en una reflexió més àmplia de com, sota el meu punt de vista, la societat tracta les persones amb discapacitat, la visió que se'n té i com ens afecta.
 
La gent que em coneix, ja ho sabeu i els qui seguiu aquest bloc des de fa temps, estic convençuda que també: com diuen els llibres tècnics i els documents oficials, jo soc una persona amb discapacitat visual total de naixença, una noia cega, per a les persones.
 
La diferència entre jo i altres persones cegues, no pas totes, és que he tingut sempre molta sort, començant per l'àvia materna, de la qual parlo a "Un racó per a l'àvia", post que ha de tenir continuitat, passant pels pares, que van creure en la integració escolar quan no hi creia gairebé ningú, fins als i les mestres que m'han fet créixer i aprendre moltíssim, i els amics, molt pocs amb alguna discapacitat. Tot això no ho dic per posar-me mèrits, mai m'ha agradat fer-ho, si no per què em sap greu que aquesta sort de què parlo, no sigui compartida amb totes les persones discapacitades i, per tant, no sigui un fet normal.
 
Fa uns anys, en una entrevista que em van fer per a un treball universitari, em van fer la següent pregunta: La societat disminueix? No puc recordar la resposta d'aleshores, però ara, en tinc una de ben clara: sí, la societat disminueix.
 
Vull que quedi clar, d'entrada, que només puc parlar en nom meu, per què cada persona, amb una discapacitat o no, és única i, per tant, és molt possible que hi hagi molta gent que no comparteixi res del que dic.
 
Reprenent el fil del que exposava, sí, la societat disminueix. Disminueix quan, per exemple, t'adones que les persones que t'envolten en un moment determinat, canvien el to de veu i les paraules quan parlen amb tu: una persona cega és només això: no ha de ser necessàriament menys intel·ligent que els seus interlocutors, ni duu afegit a la seva discapacitat res que l'hagi convertit en algú amb una mentalitat de criatura petita.
 
La societat disminueix en el moment en el qual t'impedeix dur a terme coses que saps que pots fer, o així ho creus: és molt típic allò de "no ho pot fer per què no hi veu". Us sorprendrà saber, per exemple, que jo disfruto quan vaig a veure exposicions de pintura, si tinc la sort que m'hi acompanyi algú amb ganes de descriure les obres.
 
No hauria de sorprendre ningú que una persona invident estigui integrada socialment, que tingui opinions pròpies, que estigui disposada a moure's pel món sabent que té un 90 per cent de possivilitats de perdre's i, per tant, no arribar on s'havia proposat d'arribar, el fet que s'expressi amb normalitat oralment i escrita... I podria seguir i seguir posant exemples i la llista no s'acabaria mai.
 
Si arribéssim a aquesta fita, si el fet de tenir una discapacitat fos tant poc anormal com ser alt o baix, com tenir els ulls clars o foscos, si poguéssim trencar els molts tòpics que sembla que duguem adherits, aleshores estaríem parlant de normalitat, una normalitat que jo crec haver fet pal·lesa fins avui en aquest bloc on, per això mateix i de manera totalment inconscient, no havia dit mai directament que SOC CEGA, un fet que jo no visc com un problema, si no com una diferència.

dissabte, 10 de gener del 2009

Solidaritat amb Palestina

Novament cal dir NO A LA GUERRA! 
 
Avui, 10 de Gener, a les 5, manifestació a Barcelona, sortida de la Plaça Universitat. 
 
No al Terrorisme d'Estat Israelià! 
 
PASSA-HO!

divendres, 9 de gener del 2009

Coses que parlen

Actualment i majoritària, la casa d'una persona cega està plena de coses que parlen: des de l'ordinador al rellotge, passant per un termòmetre, unes balances de cuina, una rentadora... Dit d'una altra manera, és difícil trobar-hi algun aparell que no digui res, fins al punt que, alguna vegada, he tingut la temptació d'engegar-los tots a l'hora i escoltar la divertidíssima i més que surrealista conversa que mantindrien tots junts.
 
També al carrer, i això és molt d'agraïr, cada cop hi ha més serveis que parlen: ascensors, combois de Metro i tren, autobusos, no ens emocionéssim, que no ho fan pas tots i no sempre en l'ordre correcte de les parades!
 
Avui, però, la darrera cosa que parla que m'he trobat, m'ha donat un bon ensurt.
 
Anava a activar amb el seu comandament a distància un dels pocs semàfors adaptats que hi ha a Barcelona (aquests no parlen, només fan soroll) quan una veu sintètica s'ha posat a cridar amb un volum de veu considerablement alt. Per uns moments, he cregut que era un Bus Turístic, fet que podria ser possible ja que els veïns de determinades zones de la ciutat no tenim més remei que aguantar-ne les explicacions que dóna als turistes, certament, a ple pulmó...
 
Però no podia ser: a aquestes hores, ja no el fan córrer, que els turistes es refredarien, capaços com són d'enfilar-se a la part descoberta del behicle i passar fred per què, és clar, aquí sempre hi fa bon temps.
 
M'he aturat, doncs, a veure què nassos era allò que anunciava no sé què a crits... Era un venedor ambulant amb uns altaveus fora de la furgoneta? La Sagrada Família que havia decidit anunciar-se per tal que les cues de gent que hi vol entrar ocupin no tant sols la voravia si no també els carrils per als cotxes? No! El que s'havia posat a parlar era la parada d'autobusos! Increïble, però cert!
 
El sistema que hi han col·locat, pel que he vist, anuncia mitjantçant una veu sintètica tot allò que surt de forma visual a la pantalla que hi ha a l'esmentada parada, fet molt interessant i útil, però del qual, ningú no ens n'ha informat a les persones que el podem gaudir. De fet, encara no sé si l'he activat jo amb el mateix comandament dels semàfors, cosa que seria d'agraïr que fos així per als pobres veïns, o bé aquest enginy es passarà el dia pegant crits encara que cap invident no l'estigui utilitzant...
 
De moment, només hi ha misteri i desinformació.

dimarts, 6 de gener del 2009

L'any que els Reis van passar a l'Agost

Va ser l'estiu del 2007:
 
Havíem quedat tota la família per anar a sopar junts, feia una calor irrespirable i a la porta del restaurant on volíem anar ja hi havia una bona cua.
 
Va arribar la meva germana amb els dos nens i, sense gairebé saludar ningú, va dir-me: "Mira què m'he trobat davant de casa, té!" I els meus braços van rebre un pes considerable damunt seu que sort que vaig tenir el reflex de contenir, per què, de no haver estat així, potser s'hauria produït una catàstrofe irremeiable.
 
El que m'acabava de donar era una bossa plena de discs de vinil que, sense cap mena d'escrúpol, algú havia llençat enmig del carrer.
 
Hi havia de tot, però alguns dels discs, eren realment joies per les quals, uns anys enrere, me n'havien arribat a demanar autèntiques animalades de diners: una primera edició d'un disc de Jacques Brel, un doble disc en directe de Deep Purple, alguns discs de Lluís Llach, alguns de música clàssica que, degut a la meva ignoráncia no puc identificar què són en concret... Hi havia discs sense funda, fundes buides... Això és un crim!
 
Aquella troballa va anar seguida de dues bosses més, també plenes majoritàriament de joies discogràfiques força mal cuidades que, amb el temps i molta paciència he anat arranjant. En total, en qüestió de dues o tres setmanes, la meva col·lecció de vinils, va augmentar en 86 discs nous.
 
La troballa em va fer pensar molt: De quí devien ser, aquelles joies? Potser algú les havia trobades en buidar un pis, o algú se n'havia desfet per què li duien mals records... Fins i tot vaig pensar de buscar una manera de posar-me en contacte amb la persona que estava deixant aquells tresors a mercè de tot el que pot comportar la intempèrie... I potser era algú que necessitava diners i ni s'havia parat a pensar que alguns dels vinils que estava llençant, no és que valguin molt, però si que et poden ajudar a acabar el mes...
 
Tenia ganes de parlar-ne per què, aquell, per a mí, va ser com un regal de Reis a mig estiu.

diumenge, 4 de gener del 2009

Contra la manipulació i la mentida, la ironia

El text que us afegiré a continuació me'l va fer arribar fa uns dies un amic meu, que va col·laborar a la seva redacció.
 
La primera idea de l'escrit la va tenir un xicot madrileny amb dos dits de front en veure com Telemadrid escampava mentides i més mentides basades en el fet que, a Catalunya, els comerços tenien prohibbit retolar els seus establiments en castellà i, és clar, en com afectava aquesta suposada normativa als pobres turistes que no podien entendre els cartells en català.
 
La idea va anar creixent, amb aportacions d'uns i altres i hi havia la proposta d'enviar l'article a l'esmentat canal televisiu, idea que no sé si s'ha dut a terme.
 
El més gros, posem-nos seriosos un moment, és que hi ha gent que es creu totes les bestieses que  veu a la caixa tonta. Aquí el teniu!
 
INCREÏBLE
 
En esta noticia de Telemadrid se quejan de que si te vas de vacaciones a la
costa catalana, los restaurantes se llaman 'El racó del Bon Menjar' y los
helados se llaman 'gelats' y los zumos se llaman 'sucs', y se quejan de que
esto sea así, y de que se indique así.
¡Qué fuerte, qué fuerte! Así que 'gelats'... ¡qué barbaridad!
 
¡¡En catalán helados no se dice 'helados', se dice 'gelats'!!
 
¡¡Dios, qué fuerteeeee... qué atropello, qué indignación!!
 
¿¿Pero cómo puede ser que en otro idioma no digan 'helados' igual que se dice en español?? menudo descubrimiento que acaban de hacer estos 'periodistas'
de TeleEspe,¿eh?)
Y encima la culpa de que se diga 'gelats' la tiene el gobierno catalán...que es el que está obligando a los catalanes a decir 'gelat' y entrepà de formatge',
pero qué fuerte!!!
 
Lo mejor de todo es el enfoque de la noticia: SE QUEJAN DE QUE AL ESTAR EN CATALÁN, LOS TURISTAS NO LO ENTIENDEN. 
 
Y luego nos recuerdan que el turismo es muy importante para la economía española, para que pensemos que por culpa del catalán y el vasco toda España nos
vamos a arruinar...(Por cierto, no viene a cuento, pero ¿Sabéis que entre los mejores restaurantes del mundo, todos los españoles que hay son catalanes
o vascos?).
 
Vaya, vaya... así que en Telemadrid se quejan de que los guiris no entienden los letreritos de los bares.
Pero es que como todos sabemos, los ingleses y alemanes que vienen a emborracharse en las playas españolas tienen todos un doctorado en filología hispánica
y si estuviera en español lo entenderían... además de que un restaurante no se ve claramente que es un restaurante, y un puesto de helados tampoco se ve
claramente que es un puesto de helados... NO... no se ve. Es necesario que lo ponga un cartel, y además en español.
Yo es que vamos, cuando me enteré de que en la esquina de mi casa había un bar fue porque había un letrero que ponía 'bar', ya que lógicamente, cuando
vi el bar como tal no me di cuenta de que era un bar... 
 
¿Qué debía de ser aquello tan raro con mesas y sillas y una barra y una terraza donde un señor servía cervezas y cafés? ¿Sería un puticlub al aire libre?
¿O una correduría de seguros? hummm... ¿Un bufete de abogados? ¿O quizás una obra de Gaudí en plan tirao? No, espera...¿Y si era una tienda del Barça? 
¡O una sede de Esquerra Republicana de Catalunya! ¡Ahí, en medio de la calle, que la ven los niños! No... señores... ese sitio donde un camarero servía
tapas y bebidas... ¡¡era un bar!!
¡¡¡Quéeeee!!!  ¿¿Un bar?? ¡¡¡Pues que pongan el letrero con la palabra BAR bien grande (y en español), que soy de Madrid y no me enteroooo!!
 
Volviendo al ejemplo del 'entrepà de formatge' (bocadillo de queso).No es por nada pero un francés y un italiano entienden perfectamente la palabra 'formatge',
porque en su idioma se dice igual. Lo que dudo que entiendan es 'queso'. ¿Es que Cataluña o Mallorca no tienen turistas franceses o italianos? Curiosamente,
en italiano 'helado' se dice 'gelato ' (muy parecido a 'gelat') y yo creo que es mucho más internacional escribirlo con G que con H (incluso en Japón existe
la palabra GELATO!!), ya que todo el mundo conoce el famosísimo 'gelato' italiano (menos en Madrid... allí por lo visto sólo comen membrillo).
Otra de las quejas de la noticia es que tardaron 'una semana' en enterarse de que en un sitio donde ponía 'FRUITA' vendían fruta. ¡Uffff! ¡30 años de vida
y 5 cursando una carrera para descifrar este increíble jeroglífico... FRUITA = FRUTA! Estos de Telemadrid... les cuesta, les cuesta... 
 
Pero de nuevo lo más curioso... Insisten en que los extranjeros no lo entienden...¿Ah, no? ¡¡Pero si en inglés fruta es FRUIT !!  
 
¡¡FRUIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIT!!
 
(Señores de Telemadrid: ¿notan ustedes el asombroso parecido con la palabra catalana FRUIIIIIITA? Está en la letrita 'i', por si su gran conocimiento de
idiomas no les permite percatarse de ello). Una cosa que muy poca gente sabe, y que no interesa que se sepa, es que el español es una lengua rara entre
todas las románicas porque el vocabulario se derivó de una forma muy diferente... por ejemplo: ventana se dice finestra en catalán, fênetre en francés,
fenestra en italiano... el español es el único en que derivó 'ventana'. Lo mismo pasa con 'dirección', en todas las lenguas románicas existen dos palabras:
una para referirse a la dirección en que algo se mueve (direcció, direction...) y otra para la dirección donde está algo, como una casa o una dirección
de e-mail (adreça, addresse, indirizzo)... El español es la única en que sólo derivó dirección. Y lo curioso es que gracias a que muchas palabras pasaron
del francés al inglés (liberty, transport, table), en inglés también existen dos palabras:'direction' y 'addresse' (¡qué curioso! ¡se parece al catalán
adreça y se pronuncia casi igual!).  
 
El catalán es una puerta directa para comprender el francés, e indirecta para comprender mejor el inglés... y viceversa. Otro ejemplo: mesa.. en catalán
taula, en francés table... y en inglés también 'table'. Y otro: aceite... en catalán OLI, en italiano OLIO, en francés HUILE y en inglés OIL. Pero claro,
los de Telemadrid se quejarán si van a un bar en Barcelona y en las aceiteras pone OLI (en catalán) y no ACEITE, porque dirán que es que OLI los extranjeros
no lo entienden, pero aceite sí que lo entienden… claro, claro...). Lo curioso es que en las aceiteras normalmente no pone NADA, porque todo el mundo sabe
distinguir el aceite del vinagre (supongo que en Madrid también...). 
 
¡Ay, qué lengua tan difícil el catalán! 
 
¡Que no se entiendeeee! 
 
Volviendo a la noticia... 
 
Es curioso que no se quejen de que en los autobuses tampoco ponga 'autobús', sino 'Transports Metropolitans de Barcelona'... porque claro, para saber que
eso es un autobús, hace falta que lleve un cartel bien grande que ponga 'AUTOBÚS' (en español), que si no, los madrileños no lo entienden y se piensan
que es un coche de bomberos... igual que una heladería, que si no pone bien grande 'HELADOS' se piensan que lo que están vendiendo son cacas de perro de
colorines. ¿Y ya les han pedido a los del McDonald's que pongan un letrero donde diga 'Hamburguesería' (en español)? A ver si un madrileño se va a pensar
que es una tienda de algo de Madonna...
 
Por cierto... en Cataluña y Mallorca muchos McDonald's tienen los menús en catalán... queja que también leí en otra noticia.¡Ay, qué dilema! ¿Cómo se dirá
BigMac en catalán? ¿Y Coca-Cola? ¿Y McFlurry?  ¿McNuggets? ¿Y patatas? '¡¡Jo, tía, yo es cuando me la voy al McDonald's en Barcelona está el menú en catalán
y la digo, que no me la entiendo!!' 
 
(Nota: patatas se dice patates, apuntáoslo que no se os olvide, no sea que luego no lo vayáis a entender). 
 
Por lo visto llevan un par de años con este tipo de noticias dando a entender que moverse por Cataluña es imposible porque no se entera uno de nada... y
también difundiendo la idea de que 'te multan si pones el letrero en castellano', cuando la realidad es que los comercios pueden poner todas las lenguas
que quieran, sólo se les pide que también haya información disponible en catalán. Alguno no estará de acuerdo en que se obligue a poner la información
como mínimo en catalán (o el idioma que sea), ya que lo que debe primar es la libertad, si sólo quieren ponerlo en chino, pues en chino... Pero ese es
otro tema, y curiosamente, nunca lo han tratado en Telemadrid ni en ningún otro sitio. Ellos (y la Cope y muchos otros medios) sólo han tratado esta gran
mentira: 'Te multan por rotular en castellano'. Es decir: Está prohibido usar el castellano. ¿Cómo te van a multar por escribir algo en castellano? ¿Alguien
se lo cree? Sí: los tontos.  
 
De todas formas, si un restaurante decide llamarse 'El racó del Bon menjar' y no 'Mesón Pepe' será porque quiere, ¿no? Pero claro, en Telemadrid se quejan
de que con ese nombre los turistas no entienden que ahí lo que se vende es comida ('menjar').Es curioso, porque la mitad de veces en mi vida que he comido
en un bar restaurante (en España, en Italia, en Japón, en Francia...), jamás me fijé cómo se llamaba...¡Simplemente vi que era un restaurante y entré!
Pero, no, los telemadriles quieren que se lo pongan ahí bien clarito en su idioma, así en plan Homer Simpson.
 
'ATENCIÓN: AQUÍ, COMIDA, PA JALAR, ¡ÑAM ÑAM!' 
 
Por cierto, yo tengo una queja respecto a los bares de Madrid. He ido muchas veces, y me encanta ir a comer al MUSEO DEL JAMÓN. A pesar de su nombre, no
es un museo, es un bar-restaurante... Yo supongo que los madrileños, listos y cultos como son con sus musicales y sus museos y su Real Academia y esas
cosas, saben reconocer que un bar-restaurante es un bar-restaurante y no el Museo del Prado, por mucho que se llame 'museo' (de la misma manera que sabrán
que una heladería es una heladería aunque lo ponga en catalán, ¿o es que el sentido común se lo dejan en casa?). La cuestión es que en este Museo del Jamón,
al igual que en algunos bares de Madrid, vendían una cosa que ponían ahí en un letrero, y que yo nunca logré entender lo que era. Ellos se quejan del 'entrepà
de formatge' en un bar de pueblo catalán, porque no se entiende. Pues yo me quejo de otra cosa que tampoco entiendo, no en un bar de pueblo, sino por todo
el centro de la capital española. 
 
La cosa que nunca logré entender en Madrid, por no estar rotulada en cristiano fue:
 
'PANTUMACA'
 
¿¿¡¡ QUÉ COÑO ES PANTUMACA !!??
¿¿ES UNA PALABRA DEL DIALECTO MADRILEÑO??
¡¡¡¡  QUE ROTULEN EN ESPAÑOL, POR FAVOR !!!!
PD: Esto es una crítica sarcástica a Telemadrid y a la gente rancia que aún no se ha enterado de que en España (como en muchos países) se hablan varios
idiomas y es algo perfectamente normal. NO es una crítica a los madrileños (entre otras cosas porque tengo amigos que lo son) ni tampoco es una crítica
a su maravillosa ciudad.  
 
ESTO SI ES UNA CRITICA A LA INMENSA MAYORÍA DE MEDIOS DE COMUNICACIÓN QUE HAY REPARTIDAS POR TODA ESPAÑA, POR SOLTAR SANDECES SIN HABERSE DOCUMENTADO ANTES.