dimecres, 10 de març del 2010

Els pensaments, quan surten lliures 9

Heu tingut mai la sensació que, feu el que feu, us sortirà malament?
 
És una sensació desagradable, que t'omple el cap i el cor de neguit i, molt sovint, els ulls de llàgrimes de ràbia, de pensar que no has fet res perquè et passi el que t'està passant. Per entendre'ns, algú que cregués en bruixeria, tarots i aquestes coses, de ben segur diriia que m'han embruixat.
 
No, res no va bé i no sembla que tingui intenció de millorar: a la consulta de reflexologia podal que vaig muntar en una habitació del pis de Ciutadella, un pis magnífic, tot s'ha de dir, hi tinc enmarcats, molt orgullosa de l'esforç d'estudi que em van costar, els tres títols que em vaig treure per poder treballar de manera seriosa: el de Situacions d'assistència urgent (o el que és el mateix, de primers auxilis), el de Ciències de la salut i, el més important, el que m'acredita com a reflexòloga titulada. Aquests títols, a hores d'ara, no serveixen més que per omplir-se de pols, malgrat que corren targes meves per tot Ciutadella i, molta gent, quan els explico el que faig ho troben "interessantíssim, però...", I la seva frase sempre es queda amb aquest "però..." Que pot significar un munt de coses que, realment, m'encantaria que em diguessin a la cara: potser significa "no tinc temps de venir"? O potser "és massa car"? (30 Euros no crec que sigui una exageració, o potser sí...), o tal vegada significa "Molt interessant, però no me'n refio"? O, senzillament, i això sí que em faria ràbia perquè em considero una persona molt "normal", "Mesquineta, com pot ser que tingui cap títol si no hi veu, de ben segur que no pot fer aquesta feina"? Ho recalco: les altres opcions, no em fan cap mal, és més, ja preveia un començament complicat, però no vull ni pensar que algú dubti de la meva capacitat només perquè no hi veig.
 
En vista al fet que això no sortia bé, com tampoc no ho ha fet la possibilitat de fer de contacontes a la biblioteca, ni tampoc el meu intent de fer classes particulars (per qui encara no ho sàpiga vaig estar a punt d'acabar Magisteri), bé, en definitiva, en veure que, fos com fos, l'única feina que m'està permès fer és vendre cupons, em vaig decidir, ja fa uns mesos, a demanar el trasllat, perquè una cosa la tinc ben clara: de Ciutadella, no me'n mou ningú. No entraré en qüestions tègniques ni burocràtiques que, considero, no he de compartir en aquest bloc, però el cas és que, el meu trasllat, encara no ha pogut fer-se efectiu.
 
O sigui que aquí em teniu: sense feina, sense saber quan en tindré i, per tant, sense un duro, amb un munt de deutes que es van incrementant per moments i, sobretot, amb l'angoixa que em provoca pensar que, qualsevol dia, em vegi obligada a tornar a Barcelona, a la ciutat d'autòmates que no soporto i haver d'abandonar aquesta pau, aquest lloc que m'estimo com la pròpia vida i on, malgrat estar com estic, em sento feliç: feliç de sortir al carrer i caminar amb calma, feliç de tenir un munt d'activitats culturals gratuïtes per fer, feliç d'obrir la finestra al matí i sentir l'olor dels arbres d'un pati proper, o la del fum de llenya d'alguna llar de foc, feliç de, en obrir la finestra, poder escoltar els ocells, les tòrtoles, segons d'on ve el vent el cant d'un gall molt llunyà...
 
El problema és que, el món actual, no enten de sentiments, ni de sensacions, ni d'aquestes petites coses que, a mi, em fan tant feliç malgrat la misèria personal. El món actual només enten de nombres, de targes de crèdit, de comptes corrents i, davant aquestes armes, tot queda reduït a cendra.
 
Fa ben pocs dies, d'aquesta situació, me'n va sortir un poema que us afegeixo perquè el disfruteu. Només espero que, els propers articles que us faci arribar, puguin estar més plens d'esperança.
 

Dessolació

 

Quan l'esperança es tenyeix de negre

esvaïdes totes les il·lusions,

murs inhòspits ens barren el pas,

desolació de l'ànima.

 

Una ràbia fonda

et crema les entranyes,

malmet els sentiments…

la vida

se'n fot de tu a la cara

i et mostra les dents...

 

Colpejar,

Colpejar contra què?

Contra qui?

Si els enemics són invisibles

o s'amaguen sota coraces

de bonhomia innocent.

 

Res no es fa entenedor als teus anhels

el somni esdebé només teu

i ningú entén que somniïs...

 

I ens sentim cridats a ignorar els murs,

l'esperança ennegrida,

la riallada de burla

de qui, satisfet, ens volia veure caure,

la prudència de qui ens vol bé...

 

Aleshores fugiríem volant,

enllà de totes les misèries

les cadenes trencades,

els murs destruïts,

l'esperança de nou il·luminada...

 

Ja res importa, aleshores,

però el somni,

aquell que ens manté les ganes de viure,

ja no respon a la nostra crida...

És un malson.