diumenge, 30 de novembre de 2008

Magnífic Maig, freda tardor.: un homenatge molt sentit

El mes de Maig de l'any passat començà per a mí d'una manera ben especial, com si la meva vida hagués decidit capgirar-se del tot per transformar-se en quelcom molt mès interessant. Ho sabia des de feia unes setmaness: Al-Mayurqa, un dels meus grups preferits, actuaven a Vila-Seca, Tarragona, el 5 de Maig. Era dissabte i, per tant, si hi volia anar, de poder, podia fer-ho, una altra cosa era que m'atrevís a fer el que no havia fet mai tota sola: agafar el tren a Barcelona, no sabia ni quin havia d'agafar, arribar a un poble que no coneixia de res, buscar la plaça on es feia la ballada i, és clar, després, tornar: m'hi vaig atrevir, per nassos, els meus.
 
Després de preguntar molt i que em fessin donar unes quantes voltes, vaig aconseguir arribar a lloc, els problemes van venir a l'hora de marxar: em vaig alçar de la cadira, vaig desplegar el bastó i vaig començar a preguntar a la gent com s'anava fins a l'estació del tren. No ho sé, ni idea... Vàsicament, aquestes eren les respostes de tothom,fins que a algú se li va ocórrer demanar ajut a un policia municipal que era a la plaça
 
Després de cosir-me a preguntes, que com era que anava tota sola, que com havia pogut arribar fins allà... Finalment, va avisar un cotxe patrulla i em van dur a l'estació.
 
El dia següent, Al-Mayurqa tornaven a actuar, aquest cop a Barcelona, a la Casa de Menorca i, com no podia ser d'una altra manera, hi vaig anar i va ser allà on vaig conèixer en Toni Roig, que va venir a presentar-se amb la resta del grup: jo no hi havia donat més importància, però, és clar, la meva desaparició de la plaça dalt d'un cotxe policial el dia avans, no havia pogut passar desapercebuda.
 
Aquell mateix dia, parlant amb gent que hi havia a la ballada i que jo no coneixia de res, vaig descobrir que a la Casa de Menorca s'hi feien tallers de ball de bot i soposo que de la mateixa embranzida que duia del que havia aconseguit fer el dia avans, vaig decidir que havia de probar d'aprendre a ballar. Així, podríem dir que, ara, sé ballar boleros, amb certa dificultat, tot s'ha de dir, i algun pas de jota, gràcies a aquell concert d'Al-Mayurqa.
 
El mes de Juliol tornaven a actuar, aquest cop, a Prats de Lluçanès, prop de Vic... Però és que el dia següent hi havia una ballada de Musica Nostra a Roda de Ter, allà mateix! No, per problemes familiars i econòmics, no em podia permetre el luxe de passar dos dies fora de casa, la ballada d'Al-Mayurqa era a la nit i la gent que hi anava en cotxe, es quedaven a dormir allà, no podia triar i em penediré tota la vida del que vaig pensar: "De concerts d'Al-Mayurqa, n'hi haurà molts més...! Si Ho hagués sabut!...
 
1 D'Octubre. La venta de cupons, feina a la qual em dedico els matins, havia estat ensopida, d'un ensopiment estrany i vaig pensar que potser ho feia la meva cara de son: no havia dormit gens bé i no n'hi havia cap causa aparent, o potser és que ho presentia sense saber-ho... Això no ho sabré mai. Finalment, a les notícies de Ràdio Nacional a les Balears, que agafo per Ona Mitja, ho deien: Toni Roig havia mort el dia avans, 30 de Setembre.
 
Recollir els cupons, els diners, tancar, anar-me'n a dinar a casa dels pares... Sé que ho vaig fer, però no pensava en el que feia, no podia, només podia pensar que tot era injust, molt injust... I nomès tres dies després, la mateixa emissora em donava una altra mala notícia: la traïció del gobern d'esquerres a tothom que els havia donat el seu vot per, entre d'altres coses, aturar la construcció de l'hospital de referència a Son Espases... Ràbia, vaig sentir ràbia i fàstig, fàstig per aquells a qui, de ben segur, en Toni Roig, amb tot allò que havia dit a les ballades, havia ajudat a pujar al poder i ara se'n mofaven, mentre s'omplien la boca de bones paraules i seguien amb la comèdia... Hipòcrites! I ràbia pel fet que en Toni Roig ja no hi podia dir la seva... I jo, què hi podia fer, jo? Jo només podia escriure, que és la meva manera de treure allò que penso, que sento... De tot plegat, uns dies després, en va sortir el poema que afegeixo al final d'aquest post.
 
M'hauria agradat que aquest article sortís publicat el 30 de Setembre, però aquest bloc encara no existia.
 
Avui fa un any, Al-Mayurqa homenatjaven en Toni Roig al Palau de la Música, en el que hauria hagut de ser la presentació del darrer disc del grup, TEMPS DE REVOLTA. Algú em va fer notar, després del concert, que no havia dit res en tota l'estona. No, no havia dit res, no podia dir res, per que, potser, va ser aleshores que em vaig adonar de la realitat del que estava succeïnt.
 
Aquella nit, em vaig fer una promesa: des d'aleshores, no callaria res del que pensés, no m'han pogut ni em podran fer callar mai.
 
 

QUAN LA MORT ES FA RÀBIA

 

 

 

Era dilluns, i ahir te n'anares

I quedava mes sola i orfe

Aquesta terra banyada...

Quanta ràbia continguda,

Quanta força arrabassada,

Quantes coses per fer queden,

Quantes coses per fer, encara.

 

 

Voldria trobar, en algun lloc,

La teva força incansable,

La teva increïble coherència

D'idees, fets i paraules,

aquella valentia indomable,

La revel·lia obstinada

De qui mai dóna per perduda una batalla.

 

 

Que té aquesta terra nostra

Que congria traïdors?

Això escrivies i cantaves

I no podrem dir mai si, sabent-ho,

El futur endevinaves:

Car traïdors són, els qui ara manen,

Que compraren amb mentides

Els vots de la gent

Que amb menyspreu utilitzaren.

 

 

No, no s'ha acabat, la lluita,

No s'ha acabat, encara:

Cal reemprendre-la amb mes força,

Amb mes valentia i coratge.

 

 

No ens fareu callar,

Per darrer cop cantares

I alçares el puny valent,

Signe d'idees insubornables.

No ens fareu callar,

Dic jo ara

I sento dins meu la teva força

Per seguir lluitant,

Lluitant contra l'estafa...

 

 

Descansa en la lluita, Toni Roig,

Que el Temps de Revolta encara no s'acaba:

Que avui tot just comença,

Tot just comença ara…

Quanta ràbia continguda,

Quanta força arrabassada,

Quantes coses per fer queden,

Quantes coses per fer… Encara.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Un racó per a l'àvia 1

Què hi ha dins del teu cap?
Et recordo vital,
plena d'idees,
d'invents per distreure'm...
Era l'estiu i jo, ben petita
jugava segura de la teva vigilància.
 
Què hi ha dins del teu cap?
Passaven els anys
i tu et feies gran
i ningú se n'adonava:
un petit oblit,
un lapsus de llenguatge...
 
Què hi ha dins del teu cap?
Ara, els papers han canviat:
ara ets tu, la nena que cal vigilar
com si el teu cap,
cansat de pensar,
hagués decidit
marxar de vacances.
 
 
Quan vaig escriure aquest poema, la meva àvia materna vivia amb els meus pares des de feia temps, just des del moment en el qual dues embòlies seguides varen fer-nos adonar del que, segurament, algú de fora hauria vist molt avans: el seu cap havia anat deixant de funcionar correctament poc a poc... Dies d'hospitals, de proves i més proves, i, finalment, un diagnòstic: no, no era Alzheimer, el que li estava esborrant la memòria: era una simple demència senil provocada per microembòlies, però, pel cas, ve a ser el mateix, amb la diferència que, amb la primera malaltia, hauria obtingut moltes més atencions i ajuts i en canvi, en no estar diagnosticada com a malalta d'Alzheimer, la feina ha estat nostra per tal que pugués beneficiar-se d'ajuts per tenir una qualitat de vida digna per a ella i per als quí l'envoltem, ajuts que no han acabat d'arribar mai com seria desitjable.
 
Després de barellar-nos molt, li van donar una plaça en una clínica concertada a l'espera d'aconseguir lloc a una residència pública.
 
Anar-la a veure allà era indignar-se cada dia: veure com tenien els pacients literalment aparcats al llit, en comptes d'estimular-los, veure la passivitat i la fredor amb la qual la tractaven, veure-la plorar dia sí dia també... Finalment, cansats d'esperar plaça pública, vam decidir que, fos com fos, l'havíem de treure d'allà. Ara viu a una residència prop de Granollers, on va nèixer, una torreta amb jardí, on els diumenges a la tarda els fan fer activitats... Veure-la feliç no té preu, però per pagar aquest centre, la seva penció mínima no arriba ni a la meitat del que costa. Per quan els ajuts? Ni idea, però com a mínim, ara, quan la vaig a veure només m'he de preguntar si em coneixerà, per què, almenys, aquí, sempre riu i diu "estic molt bé, a casa meva..."
 
Feia temps que tenia ganes de parlar-ne, de l'àvia, sobretot per què, si he arribat on he arribat, si el fet de no veure-hi per a mí no és cap problema, en definitiva, si soc qui soc, és en gran mesura, gràcies a ella, que em va pujar mentre els pares treballaven, va ser ella qui, amb sis anys, em va fer enfilar no recordo damunt de què i em va ensenyar a rentar plats, va ser ella qui va aprendre el sistema Braille per ajudar-me a fer els deures... Per sort per a mí, amb ella no s'hi valia allò tant tìpic de... "ai, la nena, com que és cega, pobreta..." No, per a ella tot això eren romanços i jo me n'alegro.
 
Penso que es mereixia el seu racó al meu bloc, un racó on, de tant en tant, hi penjaré alguna de les històries que m'havia explicat, potser alguna anègdota... Ben bé no ho sé... De moment, ja la coneixeu una mica.

dijous, 20 de novembre de 2008

Dial radiofònic, o caos?

Un dels meus entreteniments preferits per perdre el temps, és agafar un aparell de ràdio, amb una antena perfeccionada, tot s'ha de dir, i dedicar-me a buscar emissores sorprenents, locals, emissions que apareixen i desapareixen com per art d'encantament...
 
Feia molt de temps que no hi dedicava massa estona ni atenció: tinc massa coses a fer i poc temps per perdre, però avui, un canvi de plans d'última hora m'ha deixat la tarda lliure, que he aprofitat en gran part per descansar i, durant una bona estona, per analitzar detalladament el dial Barceloní de freqüència Modulada, tot esperant trobar-m'hi alguna sorpresa agradable, com ara alguna freqüència d'alguna emissora local on sonava música de bona qualitat retornada als seus usuaris: res d'això.
 
He contat, en total, 64 punts d'emissió, alguns dels quals, ocupats per una mateixa emissora, és a dir, que mentre hi ha emissores locals que no poden tenir un lloc al dial, es veu que deuen molestar, n'hi ha d'altres que necessiten tenir més d'una fre´qüència per a elles. D'aquestes 64 emissores, n'he pogut contar 9 de caràcter llatinoamericà, 3 evangèliques,una curiosíssima emissora del catolicisme més ranci, 5 dedicades exclusivament a la música en castellà (flamenc, rumba, etc.), 3 emissores lliures que conec de fa molt de temps i la resta, es reparteix entre radiofórmules musicals molt comercials i les grans cadenes radiofòniques, on incloc les emissores de l'estat espanyol i les públiques catalanes.
 
Em sembla increïble que, amb tanta amplitut de freqüències, hi hagi tant poca barietat, no poder trobar una emissora on escoltar música tradicional, per exemple, entri dins de la normalitat, haver de constatar que, per a alguns col·lectius sigui tant fàcil aconseguir una llicència,o dues, o, fins i tot tres, mentre que a d'altres, se'ls nega un sol punt del dial amb l'excusa que són emissores petites, o que no tenen prou qualitat.
 
Un darrer apunt per fer reflexionar: no he sentit ni una sola cançó en català en tota l'estona que he remenat el dial.

dissabte, 15 de novembre de 2008

Els pensaments, quan surten lliures 2

Un petit record neix fet espurna
una petita guspira suau, molt suau:
un so, una olor, una imatge...
Neix i s'allotja
en el racó més profund de l'ànima.
Fa arrels, branques: t'invaeix.
L'espurna, aquella petita espurna,
s'ha convertit en arbre,
un arbre d'enyor que ara
necessita sortir i expressar-se
i brolla fet una llàgrima.
 
Fa temps vaig escriure aquest poema i tenia ganes de compartir-lo amb tothom que tingui ganes de llegir-lo... I, per què no, comentar-lo!
 
No, el que sento avui no és tant bèstia com aquell dia: recordo que era a casa, que feia pocs mesos que havia estat a Ciutadella i que n'enyorava moltes, moltíssimes coses, i que, de bona gana, ho hauria deixat tot plantat i me n'hi hauria entornat per quedar-m'hi.
 
No puc recordar si va ser l'olor gairebé imperceptible dels pins d'un parc de prop de casa, els crits de les gavines, o la memòria que em va dur algun so directament al més conscient dels conscients, però hi va haver alguna cosa que em va fer desesperar d'enyor.
 
D'aquell sentiment, d'aquella ràbia pel fet de no poder-me escapar de la presó que per a mí suposa aquesta ciutat d'autòmates i, sobretot, del fet de saber que, ningú del meu entorn més proper no em podria entendre, va néixer aquest poema.
 
He arribat a casa fa ben poca estona. Al carrer, l'ambient és una mica humit i, tot i que sembli mentida, encara hi ha algú en aquesta ciutat que té una llar de foc... I l'encén!
 
Si, el carrer fa olor de fum de fusta cremada, de llenya... De poble, i això em fa sentir feliç. M'hi fa sentir a l'hora que em fa enyorar, em fa enyorar tantes coses, situacions i llocs, que la llista seria massa llarga per estampar-la en aquestes ratlles... La primera que m'ha vingut al cap... Ja falta menys per què arribin els Foguerons de Sant Antoni de Sa Pobla al barri de Gràcia!

dissabte, 8 de novembre de 2008

Ens afecta a tots!

Extret de pobler.balearweb.net, el bloc de l'escriptor Miquel López Crespí:
 

Manifestació 15-N: Crisi?...Que la paguin els bancs!
 
Omplim els carrers de Palma! Plaça Espanya, 17h.
 
Fa més d'un any que l'economia financera-especulativa global s'està desplomant. Va començar amb la crisi de les subprime als Estats Units i s'ha escampat
a tot el planeta, esdevenint una crisi urbana, social, alimentària, energètica, ecològica.... En definitiva, una crisi del capitalisme neoliberal i sobretot,
una crisi sistèmica i estructural, que malgrat els intents no s'arregla ni amb injeccions de liquidesa.
 
I mentre salvar de la crisi als bancs d'Estats Units ha costat 700.000 milions de dòlars, i el govern de l'estat espanyol ha avalat la banca amb 100.000
milions d'euros, es precaritza cada vegada més el treball i la vida. S'aproven noves directives europees perquè treballem una jornada de 65 hores, per
reprimir i expulsar treballadors immigrants ("Directiva de la Vergonya") o per privatitzar i deslocalitzar els serveis públics (Directiva Bolkestein) mentre
es van perdent milers de llocs de treball cada dia. L'atur s'enfila, com ho feren els preus dels habitatges, que ara tampoc podem pagar.
 
El 15 de novembre es reuneixen a Washington els "líders mundials per a preparar un nou pla per la crisi", un pla per a decidir com ens faran pagar una crisi
que ells han creat. El G-20 ha de 'refundar al capitalisme' perquè, fins i tot, ells mateixos assumeixen que aquesta crisi no té volta enrere.
 
Els moviments socials ja varem sortir al carrer per exigir el dret a l'habitatge digne i denunciar la bombolla especulativa i, ara que es punxa, ens n'hem
de fer càrrec la gent treballadora?
 
El 15-N tornam a sortir al carrer a totes les ciutats d'arreu del planeta en resposta a la cimera del G-20 a Washington. No volem una 'refundació del capitalisme',
altres crisis ja han demostrat que no funciona. No volem seguir socialitzant les pèrdues i que esprivatitzin els guanys.
 
La crisi?... que la paguin els bancs!
 
Si t'has quedat sense feina, si no pots pagar la hipoteca, si no arribes a final de mes, si només tens temps per treballar, si la vida precària t'ofega....
Afegeix-te a l'Assemblea de Moviments Anticapitalistes. El 15-N només és el punt de partida d'un nou escenari de lluita. Sortim al carrer!
 
Passa-ho! Tradueix-lo! Adapta-ho! i que tremoli la banca.
 
Ciutat de Mallorca, 15 novembre de 2008
 
Assemblea de Moviments Anticapitalistes
 
No creieu que val la pena intentar-ho? Raons no en falten!