diumenge, 30 de novembre del 2008

Magnífic Maig, freda tardor.: un homenatge molt sentit

El mes de Maig de l'any passat començà per a mí d'una manera ben especial, com si la meva vida hagués decidit capgirar-se del tot per transformar-se en quelcom molt mès interessant. Ho sabia des de feia unes setmaness: Al-Mayurqa, un dels meus grups preferits, actuaven a Vila-Seca, Tarragona, el 5 de Maig. Era dissabte i, per tant, si hi volia anar, de poder, podia fer-ho, una altra cosa era que m'atrevís a fer el que no havia fet mai tota sola: agafar el tren a Barcelona, no sabia ni quin havia d'agafar, arribar a un poble que no coneixia de res, buscar la plaça on es feia la ballada i, és clar, després, tornar: m'hi vaig atrevir, per nassos, els meus.
 
Després de preguntar molt i que em fessin donar unes quantes voltes, vaig aconseguir arribar a lloc, els problemes van venir a l'hora de marxar: em vaig alçar de la cadira, vaig desplegar el bastó i vaig començar a preguntar a la gent com s'anava fins a l'estació del tren. No ho sé, ni idea... Vàsicament, aquestes eren les respostes de tothom,fins que a algú se li va ocórrer demanar ajut a un policia municipal que era a la plaça
 
Després de cosir-me a preguntes, que com era que anava tota sola, que com havia pogut arribar fins allà... Finalment, va avisar un cotxe patrulla i em van dur a l'estació.
 
El dia següent, Al-Mayurqa tornaven a actuar, aquest cop a Barcelona, a la Casa de Menorca i, com no podia ser d'una altra manera, hi vaig anar i va ser allà on vaig conèixer en Toni Roig, que va venir a presentar-se amb la resta del grup: jo no hi havia donat més importància, però, és clar, la meva desaparició de la plaça dalt d'un cotxe policial el dia avans, no havia pogut passar desapercebuda.
 
Aquell mateix dia, parlant amb gent que hi havia a la ballada i que jo no coneixia de res, vaig descobrir que a la Casa de Menorca s'hi feien tallers de ball de bot i soposo que de la mateixa embranzida que duia del que havia aconseguit fer el dia avans, vaig decidir que havia de probar d'aprendre a ballar. Així, podríem dir que, ara, sé ballar boleros, amb certa dificultat, tot s'ha de dir, i algun pas de jota, gràcies a aquell concert d'Al-Mayurqa.
 
El mes de Juliol tornaven a actuar, aquest cop, a Prats de Lluçanès, prop de Vic... Però és que el dia següent hi havia una ballada de Musica Nostra a Roda de Ter, allà mateix! No, per problemes familiars i econòmics, no em podia permetre el luxe de passar dos dies fora de casa, la ballada d'Al-Mayurqa era a la nit i la gent que hi anava en cotxe, es quedaven a dormir allà, no podia triar i em penediré tota la vida del que vaig pensar: "De concerts d'Al-Mayurqa, n'hi haurà molts més...! Si Ho hagués sabut!...
 
1 D'Octubre. La venta de cupons, feina a la qual em dedico els matins, havia estat ensopida, d'un ensopiment estrany i vaig pensar que potser ho feia la meva cara de son: no havia dormit gens bé i no n'hi havia cap causa aparent, o potser és que ho presentia sense saber-ho... Això no ho sabré mai. Finalment, a les notícies de Ràdio Nacional a les Balears, que agafo per Ona Mitja, ho deien: Toni Roig havia mort el dia avans, 30 de Setembre.
 
Recollir els cupons, els diners, tancar, anar-me'n a dinar a casa dels pares... Sé que ho vaig fer, però no pensava en el que feia, no podia, només podia pensar que tot era injust, molt injust... I nomès tres dies després, la mateixa emissora em donava una altra mala notícia: la traïció del gobern d'esquerres a tothom que els havia donat el seu vot per, entre d'altres coses, aturar la construcció de l'hospital de referència a Son Espases... Ràbia, vaig sentir ràbia i fàstig, fàstig per aquells a qui, de ben segur, en Toni Roig, amb tot allò que havia dit a les ballades, havia ajudat a pujar al poder i ara se'n mofaven, mentre s'omplien la boca de bones paraules i seguien amb la comèdia... Hipòcrites! I ràbia pel fet que en Toni Roig ja no hi podia dir la seva... I jo, què hi podia fer, jo? Jo només podia escriure, que és la meva manera de treure allò que penso, que sento... De tot plegat, uns dies després, en va sortir el poema que afegeixo al final d'aquest post.
 
M'hauria agradat que aquest article sortís publicat el 30 de Setembre, però aquest bloc encara no existia.
 
Avui fa un any, Al-Mayurqa homenatjaven en Toni Roig al Palau de la Música, en el que hauria hagut de ser la presentació del darrer disc del grup, TEMPS DE REVOLTA. Algú em va fer notar, després del concert, que no havia dit res en tota l'estona. No, no havia dit res, no podia dir res, per que, potser, va ser aleshores que em vaig adonar de la realitat del que estava succeïnt.
 
Aquella nit, em vaig fer una promesa: des d'aleshores, no callaria res del que pensés, no m'han pogut ni em podran fer callar mai.
 
 

QUAN LA MORT ES FA RÀBIA

 

 

 

Era dilluns, i ahir te n'anares

I quedava mes sola i orfe

Aquesta terra banyada...

Quanta ràbia continguda,

Quanta força arrabassada,

Quantes coses per fer queden,

Quantes coses per fer, encara.

 

 

Voldria trobar, en algun lloc,

La teva força incansable,

La teva increïble coherència

D'idees, fets i paraules,

aquella valentia indomable,

La revel·lia obstinada

De qui mai dóna per perduda una batalla.

 

 

Que té aquesta terra nostra

Que congria traïdors?

Això escrivies i cantaves

I no podrem dir mai si, sabent-ho,

El futur endevinaves:

Car traïdors són, els qui ara manen,

Que compraren amb mentides

Els vots de la gent

Que amb menyspreu utilitzaren.

 

 

No, no s'ha acabat, la lluita,

No s'ha acabat, encara:

Cal reemprendre-la amb mes força,

Amb mes valentia i coratge.

 

 

No ens fareu callar,

Per darrer cop cantares

I alçares el puny valent,

Signe d'idees insubornables.

No ens fareu callar,

Dic jo ara

I sento dins meu la teva força

Per seguir lluitant,

Lluitant contra l'estafa...

 

 

Descansa en la lluita, Toni Roig,

Que el Temps de Revolta encara no s'acaba:

Que avui tot just comença,

Tot just comença ara…

Quanta ràbia continguda,

Quanta força arrabassada,

Quantes coses per fer queden,

Quantes coses per fer… Encara.

2 comentaris:

Blogger Ana ha dit...

Aquesta lletra no té desperdici. Entenc la teva ràbia i el teu homenatage. Espero i desitjo que la lluita no sigui baldia.

Una abraçada

7 de desembre del 2008, a les 2:41  
Blogger Vela ha dit...

No, una lluita mai és en va, per molt que perdis, per molts que siguin els desenganys, les traïcions, les falces acusacions... El que sigui que la faci intentar fracassar, sempre quedarà el que s'ha fet, allò que s'ha dit, escrit, construït i per això, només per això tant simple, val la pena ser coherent i seguir lluitant, cadascú des d'on pot, vol o creu que ho ha de fer, però sempre amb coherència amb allò que diu defensar i mai, mai retrocedir ni un sol pas.

9 de desembre del 2008, a les 23:58  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici