Els pensaments, quan surten lliures 10: Encant

Avui fa una tarda magnífica, un d'aquells capvespres que conviden a deixar-se endur per la calma d'un bon passeig.

 

Molt sovint, després de fer qualsevol enviat, si no tinc res més a fer, m'agrada perdre'm pels carrerons antics de Ciutadella: agafar una ruta qualsevol i aventurar-me a seguir camins desconeguts que, tard o d'hora, m'acabaran duent a algun lloc no ignorat.

 

Avui aquests carrers dormen plàcidament i sembla increïble que, a quatre passes, hi hagi tot el bullici dels bars, de la gent que torna cap a casa després de la feina, del grup d'infants que, aprofitant les darreres hores de claror juguen a la plaça... No, aquí no hi arriba, el renou: en aquests carrerons estrets i solitaris, sembla que el temps s'hagi oblidat de fer-hi les seves passes incansables.

 

Giro un cap de cantó i el carrer que el segueix és encara més silenciós, més estret... Més antic? M'ho pregunto i, de sobte, em trobo pensant en com devia ser la vida a Ciutadella quan el poble no devia anar massa més enllà d'aquests carrers i la meva imaginació vola mentre, en una direcció no massa clara, les campanes de la Catedral toquen hores: m'és ben igual quantes en toquen, avui, no tinc ganes de tenir pressa. Ara mateix, si no fos perque seria una imprudència, aixecaria el bastó de terra i deixaria que només m'acompanyés el so monòton de les meves passes: aleshores, la sensació d'haver tornat enrere en el temps, ja seria complerta.

 

Més d'un cop, quan he sentit tanta pau, he tingut ganes de restar allà, palplantada al vell mig del carreró per impregnar-me del seu silenci colpidor, de l'olor penetrant del fum del fumeral que algú ha encès, sentint únicament el tacte de l'antic empedrat sota els peus i, ben prop meu, la presència de les cases que qui sap els anys que fa que es somriuen cara a cara l'una davant l'altra, però sé que, si passés algú, provablement es pensaria que m'he perdut i s'espantaria en pensar-ho, perque, majoritàriament, la gent no pot entendre que, no veient-hi, de tant en tant, t'agradi aventurar-te per llocs desconeguts i, a més,  quan en comptes de perdre el temps mirant què hi fan a la caixa tonta, o publicant les fotografies del darrer viatge a internet perque les vegi tothom, t'agrada perdre'l no fent absolutament res enmig d'un carrer, resulta que hom pot pensar que t'has trastocat, quan l'única cosa que desitges és això: no fer res i deixar fluir la imaginació.

 

Segueixo caminant: el laberint de carrers ja m'envolta per complet, m'absorveix, ja no sé on em durà el següent que decideixi recórrer. Finalment, però, sempre arribo a un lloc conegut i avui em sap greu que el passeig encantat s'hagi fet tant curt.

 

Renou de gent, la música d'una botiga... El senyal acústic m'indica que el semàfor s'ha posat verd... El soroll dels cotxes m'engoleix de sobte i em fa despertar de cop de la meva pau interior: el Camí de Maó m'espera, amb el tràfec de la vida moderna, el renou dels motors dels vehicles, el cartell de la botiga que mai no recordo que sempre hi és i amb el qual, per tant, sempre ensopego, amb la velo que, malgrat tots els meus esforços pedagògics algú continua deixant al mig de tant en tant, amb les defecacions que el propietari o propietària irresponsable d'un ca, segur que preciós, ha decidit no recollir... Arribo al meu carrer.

 

Un dia, algú em va dir que, fins fa uns anys, tot això eren camps: deu ser per això que, de vegades, encara s'hi sent olor de bosc i que, de bon matí, des de la terrassa de ponent, es pot escoltar tant bé el piular dels ocells, el cant d'un gall,les tòrtoles i fins i tot, de tant en tant, el bram d'un ruc que el vent em deu dur des d'aneu a saber on. Aleshores, en aquell precís instant de pau, ho tornaria a donar tot perque l'encant del temps aturat no s'esvaís.

 

(Article publicat al número del mes de Maig del 2012 de la revista Ciutadella de franc)

Les raons d'una vaga

En llegir el títol d'aquest article, estic segura que, qui més qui menys, ja s'haurà fet a la idea d'allò que hi trobarà. No entraré a valorar la incidència que va tenir la vaga del passat vint-i-nou de Març, entre altres coses, perquè, per qüestions logístiques, aquest article fou redactat i entregat uns dies avans d'aquesta protesta. La finalitat d'aquest escrit, doncs, no és altra que expressar, a títol personal i a tall de reflexió, alguns dels motius pels quals considero que aquesta vaga i moltes altres protestes actuals  són justes i raonades.

 

Des del meu punt de vista, aquesta vaga està més que justificada, ja no només per la reforma laboral que se'ns ha imposat per Reial Decret i que retalla els nostres drets com a treballadors, fent-nos recular uns  trenta anys enrere. Aquesta vaga, considero, ha tingut moltes altres raons, les mateixes raons que fan que, tothom qui ho cregui convenient, segueixi protestant i indignant-se fins que s'aconsegueixin canvis reals, visibles i tangibles en aquest món en que ens ha tocat viure.

 

No és de rebut, per exemple, que es retalli en drets vàsics com puguin ser una sanitat i/o una educació de qualitat, mentre hi ha persones que, per haver ocupat un càrrec oficial durant uns anys, tenen un sou de per vida força elevat, per dir-ho d'alguna manera; no em sembla lògic, tampoc, que els primers en reduir els seus sous i privilegis; no siguin aquells que ens diuen per activa i per passiva que les retallades són necessàries, quan la feina del personal mèdic que salva vides, la d'un bomber que evita que es propagui un incendi o la del treballador de la construcció que passa la seva jornada laboral picant pedra faci fred, calor o plogui, no és pas menys important que la seva ni és, tampoc, de menys responsavilitat.

 

Les persones que ens governen, siguin del partit o ideologia que siguin, haurien de tenir molt clar que, teòricament, la seva feina hauria de ser, entre altres coses, la d'administrar, en benefici de tothom, els diners que paga tothom, o gairebé tothom; haurien de tenir ben clar que, al cap i a la fi, el lloc de feina que ocupen, els l'han donat les persones que els han votat. Vist així, doncs, la seva feina no hauria de ser manar més que ningú, sinó administrar el bé públic de manera eficient i sense enriquir-se a costa del patrimoni de tothom, i amb això no parlo de corrupció, que donaria per un altre article: només dic que els seus sous i demés beneficis del càrrec haurien d'estar equiparats al que cobren la resta de treballadors d'un país.

 

Crec per tant, que cal una transformació general  que hauria d'anar més enllà d'alguns petits canvis i gestos simbòlics: així, per exemple, no em serveix de res que s'anunciï que els nostres governants viatjaran en Classe Turista com si fessin un gran sacrifici i no facin un esforç real d'estalvi tot reduint de forma notable els seus sous, dietes, targes de crèdit, cotxes oficials i demés privilegis que paguem amb els nostres diners.

 

Quan això succeeixi, quan el fet de ser polític a sou no sigui sinònim de vida de luxe i els diners de tothom repercuteixin de forma justa en tothom, aleshores i només aleshores,si encara no n'hi ha prou,  podrem estar d'acord amb les retallades, mai, però, amb l'explotació laboral.

 

(Article publicat al número del mes d'Abril del 2012 de la revista Ciutadella de franc)

El valor de la cultura

El passat mes de Desembre, a Menorca, vàrem haver d'assistir a un clar exemple de menyspreu envers la cultura,  que va consistir en una  liquidació de patrimoni cultural en forma de llibres venuts a preu de saldo,   ideada per l'actual consellera de cultura, Maruja Baíllo.

 

Deixant de banda el valor qualitatiu d'aquestes obres, del qual no puc opinar perquè en soc una total ignorant, resulta preocupant que, per part dels nostres governants, es transmeti el missatge que la cultura no té valor, que les persones que es dediquen a crear-la, fan una feina sense cap importància quan, la cultura i l'educació, són els pilars de tota societat que té l'afany de prosperar. És ben cert que algú em podria dir que, al cap i a la fi, aquests llibres han anat a parar a mans de persones que, d'una altra manera, no se'ls haurien pogut comprar mai, un argument que podria estar justificat, en certa mesura, en cas que no hi hagués cap alternativa a l'adquisició d'aquestes obres. Per sort, no és així: afortunadament, tenim una bona xarxa de biblioteques que solucionen el problema amb una oferta amplíssima de títols. L'hàbit lector, per tant, és a l'habast de tothom que el vulgui adquirir o disfrutar.

 

Aquest és només un preocupant exemple de la involució cultural que estem vivint des de fa uns mesos, una involució que no neix de la generació espontànea si no que té unes causes i uns causants ben definits: és preocupant, per exemple, que es redueixi, per part de certes institucions, com s'està fent, l'ús de la llengua catalana al·legant, com a excusa, la necessitat de retallar despeses o, senzillament, només per l'afany d'algunes persones amb una determinada ideologia, a veure-la relegada a la mínima expressió, quan, qualsevol que tingui una mínima amplària de mires, sap que, el fet de conèixer i saber emprar més d'una llengua, genera una riquesa cultural i formativa que no s'hauria de desaprofitar; és preocupant, també, la retallada de subvencions que s'està duent a terme en l'àmbit de la cultura que, com ja he dit més amunt, és un dels pilars bàsics de tota societat que vol créixer; i, finalment, és preocupant que no s'exigeixi una sensivilitat i un nivell culturals adequats a les seves funcions, a les persones que s'han de fer càrreg d'una matèria tant important per a la societat com és aquesta.

 

Així doncs, crec que és necessari que hi hagi una implicació social en massa per tal que la cultura, no tant sols no segueixi involucionant, sinó que tingui el valor i el protagonisme merescut i necessari que li pertoca, cadascú des del seu àmbit, des d'allà on pot o vol, però sempre amb la idea clara que, si la malmetem o la destruïm , ens anul·lem com a poble.

 

Per acabar, Només em queda recordar, a tall de reflexió, una frase que digué Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma, que fou afusellat el 24 de Febrer de 1937: "La cultura fa les persones lliures"...

 

(Article publicat al número del mes de Febrer del 2012 de la revista Ciutadella de franc)

Un llibre que cal llegir

Ja fa força mesos, fins i tot avans d'haver tingut el gust de poder llegir el llibre que us vull recomanar, que em vaig comprometre a fer-ne una ressenya tan ben feta com fos possible i el destí ha volgut que, el temps que necessito per fer un escrit una mica dens amb cara i ulls, em fos donat avui: just quan, ahir, va fer quatre anys de l'a inesperada partida de Toni Roig, de qui parla aquesta obra escrita per Manel Martorell Rodríguez: "Toni Roig, un trobador del segle XXI (Biografia i procés vital-musical)"

 

En aquest llibre, editat en primer lloc per l'Ajuntament de Palma i posteriorment,  per Lleonard Muntaner Editor, Manel Martorell fa un recorregut per la vida de Toni Roig utilitzant, com a referent, el seu procés creatiu.

 

La biografia, escrita en un llenguatge planer i entenedor i, per tant, fàcil i agradable de llegir, conté també les partitures i les lletres de les composicions de Roig, fet que la converteix en un treball molt útil per tal de conèixer a fons la seva obra musical. Hi trobarem també, un apartat dedicat a la seva faceta com a escultor.

 

Llegir aquest llibre és, en definitiva, una molt bona manera de conèixer qui era i què feia Toni Roig, un llibre on, qui el llegeixi, podrà conèixer més a fons, aquest personatge de la nostra cultura que no podem ni hem d'oblidar.

 

Dades bibliogràfiques:

 

"Toni Roig, un trobador del segle XXI (Biografia i procés vital-musical", Manel Martorell Rodríguez, Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2011.

 

 

 

 

Retorn

Sense haver-m'ho proposat i també sense voler-ho, m'he adonat que feia gairebé un any que no us donava res de nou per llegir: massa temps, ho sé, però no ha estat per manca de ganes de posar-m'hi...

 

No us amargaré explicant-vos la meva vida fil per randa, però sí que us diré que, si he tingut aquest bloc inactiu ha estat per un cúmul de fets que, tots encadenats, m'han fet impossible posar-me davant del teclat amb la calma, la comoditat i el temps que m'agraden i necessito per escriure entrades amb una mica de cara i ulls: només perquè us en feu una idea, us diré que, el canvi forçós d'ordinador amb tot el que això comporta (programes nous, configuració nova...), un problema força important a la pell que feia anys que no em visitava i que, per culpa d'una medicació em va tenir mig col"·locada durant l'hivern i part de la primavera, i la feina, que em pren més hores que avans tot i que, oficialment, en treballo menys, han estat els motius principals d'aquesta manca d'articles.

 

No us vull prometre res que no pugui complir: les hores que he de dedicar a la feina de vendre cupons, si vull un sou que em permeti viure, són les que són i no tinc tant de temps com avans per dedicar-me a escriure i, per tant, no sé quan tindré una altra tarda lliure per disfrutar teclejant, però, ara que, amb aquest trasto nou ens comencem a entendre, us ben asseguro que, els qui heu anat tafanejant pacientment durant aquest any per aquest bloc per si hi havia res de nou, tindreu notícies meves molt avans d'un any... Bé, si pot ser. avans d'un mes... O això espero...

 

Fins ben aviat!

En recordança de Toni Roig

Avui fa tres anys de la sobtada mort de Toni Roig.

 

Des d'aquest bloc, volem mantenir encesa la flama del seu record, molt més encara veient com, les institucions d'aquest país, semblen interessades a fer que la seva lluita i tot el que va representar caigui en l'oblit.

 

Toni Roig: hi ha persones que sempre et recordarem.

 

No ens fareu callar

 

 

Magnífic Maig, freda tardor: un homenatge molt sentit

 

Les armes de la dreta i la pseudoesquerra

De vegades, hi ha articles que poden fer que les idees, els pensaments, els fets viscuts per tu o per altri, et vinguin al cap i comencin a entreteixir-se i crear una xarxa que et pot fer arribar a determinades conclusions.

 

Aquest és el cas del darrer article que Maite Salord ha penjat al seu bloc, un article en el qual, a partir d'una anègdota familiar, l'autora fa una breu però molt ben feta reflexió sobre un fet tant  greu com la negació de l'Holocaust, dit de passada, us en recomano una lectura.

 

La negació de la barbàrie comesa per Hitler és un fet greu, no ho negarem, però, a parer meu, és un més dels intents de desmemorització que acostuma a practicar la dreta per tal d'assumir el poder o mantenir-s'hi: la mentida i la desmemòria: vet aquí les seves armes.

 

Si ho deixés així, qualsevol em podria dir que parlo per parlar, que, al cap i a la fi, faig afirmacions molt dures sense arguments. És per això que posaré uns quants exemples innegables del que estic dient:

 

Començarem fent memòria d'una de les acusacions més greus que li podien caure a algú durant el franquisme: "adhesión a la revelión", és a dir: s'acusava a la persona d'haver comès el mateix delicte que cometeren els vencedors que, no ho oblidem, s'havien revel·lat contra un règim polític i un govern escollits democràticament i que, per tant, eren els legítims.

 

Un segon exemple de l'època ens porta a parlar dels milers de nens que varen ser separats dels seus pares i adoptats per famílies afectes al règim o bé enviats a orfenats en condicions lamentables, sota la tutela de l'Estat: mentre aquelles criatures patien sota aquesta crueltat, el govern franquista feia creure que aquells infants eren tractats amb la màxima cura i dedicació. El més greu del cas, però, és que, malgrat els testimonis d'aquells infants ara ja adults, hi ha qui encara té la barra de negar els fets. Per entendre-ho millor, us recomano el visionat del reportatge "Els nens perduts del franquisme" que podeu localitzar a la plana web de TV3.

 

Ens podríem extendre molt més en el règim franquista i les seves mentides i tergiversacions de la realitat, però considero que no cal: només diré que resulta curiós que la dreta española actual es negui a dignificar les víctimes del franquisme, que, amb l'excusa de no remoure el passat, vulgui impedir que moltes persones puguin saber on són enterrats els seus familiars: estic segura que, si els papers haguessin estat canviats, no tindrien cap problema en remoure'l tant com fos possible.

 

Però, com deia, avancem: qui recorda el desastre del Prestige i les mentides i tergiversacions de la realitat que ens oferí el govern d'Aznar avans d'haver d'admetre la catàstrofe? Qui les suposades armes de destrucció massiva que tenia Saddam Hussein... Són només dos exemples, potser els més importants i coneguts, però prou significatius de la manera de governar i de fer de la dreta.

 

De tota manera, aquí no es salva ningú: tenim al poder una pseudoesquerra (com molt bé els anomena sovint Miquel López Crespí), capaç de mentir i trair els seus propis principis amb l'únic afany de mantenir el seu poder, un poder que, no ens enganyem, tenen perquè algú els l'ha donat, aquelles mateixes persones que ara es senten totalment desmotivades perquè ningú les representa, ni a elles ni a les seves idees ni principis. Així podríem parlar de reformes laborals clarament dretanes, traïcions electorals dignes del més gran dels mentiders, (el cas de la construcció de l'hospital a Son Espases, Mallorca, en seria un exemple claríssim i averrant), ocultació d'informació o falsejament d'aquesta (les notícies i intervencions sobre la crisi i la famosa grip A són perfectes per il·lustrar aquest fet)...

 

No seré jo qui compari o qualifiqui de més o menys greus unes manipulacions o les altres: tota mentida em sembla reprovable, molt més si afecta la justícia, les persones i la seva vida, etc. El que crec que si és cert, en definitiva, és que vivim governats per un sistema que, des de fa molt de temps, ha perdut el nord i, si és cert que, vulguem o no, tots en formem part, vivim inmersos en una gran mentida que no s'aguanta per enlloc.