dissabte, 2 de març de 2013

Justícia injusta

Fa uns quants anys, quan anava a l'institut, (jo sóc de les del BUP i el COU, imagineu-vos si en fa d'anys!), recordo un professor de llatí, força antipàtic i força gris, per cert, que sempre ens recitava la mateixa frase, com si se l'hagués apresa de memòria: "pensin bé el que els diré: si mai volen fer una estafa, cal que s'assegurin de fer-la ben grossa, com més grossa millor. D'aquesta manera, evitaran que els passi res".

 

Jo, aleshores, amb quinze o setze anyets, l'únic que pensava d'aquelles paraules era que aquell bon home estava totalment sonat… Com podia ser? Teòricament, quan més gros és un delicte, més elevada hauria de ser la pena…

 

Per desgràcia, però, les seves paraules semblen ser del tot certes i, per tant, la justícia sembla feta a mida dels qui més roben, mentre castiga amb celeritat i severitat a qui, per exemple, té la gosadia de substreure una barra de pa perque, ni té menjar, ni diners per comprar-ne. Amb això no vull dir que aprovi segons quins delictes, però sí que crec que ja n'hi ha prou de fer pagar més als qui menys tenen i, sobretot, que caldria jutjar les persones pel grau del delicte que han comès i no segons les influències, la fama, la importància o la riquesa  que puguin tenir.

 

Així, per exemple, i això és una opinió del tot personal, em sembla molt més greu el fet que, algú que cobra un sou astronòmic, més dietes, més targes de crèdit a compte de l'erari públic, més cotxe oficial, més pensió vitalícia quan deixi el seu càrreg, pugui tenir la temptació, i massa sobint la barra, d'apropiar-se d'allò que no és seu, o d'aprofitar la seva posició per aconseguir tractes de favor i, així lucrar-se de manera il·lícita, que no pas el fet que, algú, per extrema necessitat, acabi fent allò que, en circumstàncies normals, no hauria fet mai: robar per sobreviure, encara que, el delicte, segueixi sent el mateix.

 

Sóc del tot conscient que el tema és molt més complex del que sembla i que, de ben segur, estic pecant de massa simplista, però penso que, si volem que la justícia que s'aplica segueixi fent honor a la seva representació en forma d'una dona amb els ulls embenats que sosté una balança en perfecte equilibri, caldria que tothom pagués per allò que ha fet, i no només els qui menys tenen, el com, ja és una altra història, ja que, almenys a mi, la presó, no em sembla una bona solució, sobretot quan parlem de robatoris de grans proporcions que, a més, afecten tothom.

 

Així doncs, el que crec que caldria fer seria canviar les lleis per tal que, els diners obtinguts de forma fraudolenta, haguessin de ser retornats per part de les persones condemnades i, sobretot, evitar, per mitjà de la inavilitació, que puguéssin tornar a cometre el mateix delicte.

 

Estic gairebé segura que, de ser així, molts casos de corrupció no existirien i, de ben segur, no caldria fer tantes retallades.

 

(Article publicat al Número del mes de Febrer de 2013 de la revista Ciutadella de franc)

dimarts, 25 de desembre de 2012

Cultura i esperit crític

Com gairebé tothom que hagi llegit alguns dels meus articles anteriors sabrà, m'encanta la música i m'agrada escoltar-ne de força estils diferents, encara que, sobretot, m'agraden aquells músics i grups que, amb les seves cançons, diuen coses interessants, és a dir: m'agrada, sobretot, allò que podríem definir com a música social, per dir-ne d'alguna manera.

 

Fa uns dies, mentre escoltava bones cançons de folk nord-americà de fa una pila d'anys, concretament de Pete Seeger, em vaig adonar de l'escandalosa vigència d'aquelles lletres, una vigència que, malauradament, va creixent dia rere dia, un fet que ens pot ajudar a mesurar la involució social, laboral, econòmica i de drets civils que estem patint, no tant sols a casa nostra, sinó també, a nivell mundial.

 

Cada cop, els rics són més rics que mai i els governs malden per protegir llurs fortunes amb lleis que, com sempre, escanyen les classes més pobres, cada cop més desesperades i més nombroses, mentre, al·legant qualsevol excusa, es limiten drets individuals i col·lectius i s'intenta formar persones sense esperit crític, que no puguin fer res més que repetir, com autòmats, les bondats d'aquest sistema injust.

 

Així doncs, penso que la música, pot ben ser una magnífica eina per tal de deixondir consciències: des de la força de cantants com Ovidi Montllor o Guillem d'Efak, fins a la sensivilitat d'armonia i poesia dels Jarcha, passant per les cançons del folk més pur de Pete Seeger o Woody Guthrie, se'ns mostra un passat que, per desgràcia, cada cop és més present.

 

Actualment, però, tenim la sort de comptar amb gent molt jove que no es vol deixar vèncer: aquest és el cas del grup Taverners: un grup que, tot fent ús de la memòria musical, versiona temes d'Al-Mayurqa, UC, Maria del Mar Bonet, Etc i que, ara, a través del micromecenatge, es proposen treure al mercat el seu primer disc, un projecte al qual, totes les persones que creiem que cal que hi hagi qui digui les coses pel seu nom, ens hauríem d'adherir, ja sigui econòmicament o fent-ne difusió: en podeu trobar tota la informació en aquest link: http://www.verkami.com/projects/3637-el-primer-disc-de-taverners

 

Potser és ben cert que una flor no fa estiu i que, ben mirat, una cançó no pot canviar el món, però crec que és urgent, important i necessari que tinguem present allò que succeeix al nostre entorn i, sobretot, cal que fem tot el que estigui a les nostres mans per tal que, aquelles persones i grups que, mitjantçant la música, la poesia o, en definitiva, per mitjà de qualsevol tipus d'expressió cultural malden per denunciar les injustícies o aporten quelcom de positiu i crític, no siguin silenciades o oblidades, perque són la nostra veu i, sobretot, perque, si perdem la cultura, ens perdem com a poble.

 

Finalment, voldria acabar aquest article amb dos versos d'una de les darreres cançons que Toni Roig féu per al seu grup, Al-Mayurqa, uns versos que m'omplen de força cada cop que els escolto: No ens fareu callar, / malgrat ens segueu la vida.

 

(Article publicat al número de Desembre de 2012/Gener de 2013 de la revista Ciutadella de franc)

dimarts, 20 de novembre de 2012

Novembre

A la fi, Novembre: el mes durant el qual, des que em dedico a la venda de cupons a Ciutadella, agafo les vacances de moment, per sort, sense que hi hagi cap inconvenient. Un mes llarg que va aproximadament des de la segona o la tercera setmana de  Novembre, fins a  mitjants de Desembre, un espai de temps que em permet oblidar-me, ni que sigui durant aquestes plàcides setmanes, de la feina que faig només perque necessito cobrar un sou per viure i que, tot i no ser la que triaria com a primera opció de vida, faig tant bé com puc i sé.

 

Al contrari del que, qui llegeixi aquestes ratlles pugui pensar, per a mi, les vacances no són sinònim de repòs: res més lluny de la realitat: per a mi és l'època de l'any amb més activitat: bones lectures, llargues tardes davant l'ordinador escrivint amb la pausa que a mi m'agrada, mentres que, durant l'any, he de fer mans i mànigues per trobar el temps que necessito, cuidar la meva col·lecció musical, fer alguna bona passejada amb encant i, si he d'atendre algun dels meus pocs pacients de reflexologia podal, poder-ho fer amb la calma mental que es mereix i, sobretot, amb la qual a mi m'agrada atendre les persones. En aquests dies, no puc evitar pensar com hauria estat la meva existència si la intenció de dedicar-me a la reflexologia i no tornar a vendre m'hagués sortit bé: de ben segur la meva qualitat de vida seria una altra: vulgui o no, el fet d'estar hores passant fred o calor, de dur molt pes al damunt, de passar estones sense fer absolutament res, molt sovint condiciona la resta de coses que faig, les ganes de realitzar activitats durant el temps lliure i crec que, fins i tot, la percepció d'allò que passa al meu voltant.

 

És estrany, però les sensacions que em transmeten els carrers no són les mateixes de quan hi soc per fer-hi feina i dic que és estrany perque, al cap i a la fi, qui ho fa tot de manera diferent soc jo: Ciutadella resta com sempre que s'ha acabat la temporada d'estiu: ja mig buida de gent, amb menys botigues obertes, amb el sol que s'amaga cada dia més aviat, amb el silenci que es va apoderant poc a poc dels carrers i les places i, malgrat tot, sé que, com cada any, no m'adonaré de la letàrgia hivernal fins que, ja a mitjants de Desembre, no torni a la vida rutinària.

 

Un bon amic meu sempre diu que, per a ell, l'any comença al Setembre, quan la majoria de la gent torna a la quotidianitat després del parèntesi estival: per a mi  no: per a mi l'any nou comença just el dia en el qual he de tornar a la feina i em cal la roba d'abric de debò perque el fred rigorós de l'hivern ja s'ha apoderat dels carrers i, després del parèntesi nadalenc, que sembla que ens vulgui tornar la vida estiuenca, arribaran els mesos per a mi més tristos i descoratjadors de l'any: Gener, Febrer, de vegades Març…

 

Dies freds, d'una buidor esfereïdora en que, de vegades, els carrers són tant deserts que et fa l'efecte que només veuràs i podràs conversar un moment amb la gent dels bars i de les poquíssimes botigues que resten obertes… El Passeig des Born convertit en un desert on el vent udola tant com vol i pot i s'ensenyoreix dels palaus, del passeig, i, en definitiva, de totes les pedres per convertir-ho tot, fins i tot les persones, en insignificant davant la seva omnipresència.

 

Aleshores, just en aquell instant en que et sents no res enmig de la ventada, la pluja, la humitat  i la solitut, tens una ombra d'enyor: Novembre… Quan tornarà a ser Novembre?

 

(Article publicat al número de Novembre de 2012 de la revista Ciutadella de franc)

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Economització

Si fa uns anys ens haguessin dit que l'economia seria el centre des del qual es regirien totes les accions i la vida de les persones, estic segura que no ens ho hauríem cregut o, si més no, gairebé tothom hauria dubtat d'aquesta possivilitat i, fins i tot, hi hauria hagut qui digués que, aquests vaticinis, no eren més que ciència ficció, una ficció que, com massa vegades, quedaria curta davant la realitat que ens ha tocat viure.

 

Hi ha molts aspectes que em preocupen d'aquesta economització de la vida de la humanitat i tots, en conjunt, es podrien aglutinar en una frase: no és normal, o almenys, no ho hauria de ser, que l'economia, els diners, els mercats, etc, siguin més importants que les persones. És ben cert que durant molts segles  ha estat així, però considero que, en  les darreres dècades, s'havien fet prou passes importants com per no tornar enrere.

 

Així, crec que no hauria de ser possible que salvar un banc, tenir beneficis o controlar la despesa d'un govern, pugui ser  més important, que, per exemple,  el fet que tothom pugui accedir a un servei mèdic de qualitat. A mí, personalment, em preocupa i m'entristeix moltíssim que la vida d'una persona, que el seu benestar, hagi d'estar a mercè dels recursos que pugui tenir, que uns papers de colors i unes coses rodones de diferent tamany valguin més i manin més que el dret de tot ésser humà a tenir una vida digna.

 

Aquest article de reflexió, per molt que ho pugui semblar, no va contra cap ideologia concreta, tampoc contra cap govern en particular: només pretén ser una aturada que faci, si pot ser, que qui el llegeixi es pregunti, com jo ho he fet, si tot plegat té gaire sentit, si és gaire normal que l'economia, una cosa que va crear la humanitat, ara passi per damunt de la humanitat i penso que potser va sent hora d'aturar-nos tots plegats i plantejar-nos cap a on anem i, sobretot, cap a on volem anar.

 

Jo  no sé quina ha de ser la solució o les solucions que puguin guarir aquest sistema, aquesta política del món sencer que ha perdut del tot el nord, ni tampoc sé si n'hi ha cap, però a mí, personalment, el futur que veig m'espanta, perque, de seguir per aquest camí, molt em temo que les pel·lícules futuristes que mostren un món dominat per els Robots que un dia crearen les persones, faran riure al costat del monstre que, entre tots, estem creant: aquest, sí, ben real.

 

(Article publicat al número del mes d'Octubre del 2012 de la revista Ciutadella de franc)

diumenge, 30 de setembre de 2012

Cinc anys

Avui fa cinc anys que ens deixà Toni Roig.
 
En cinc anys han passat massa coses, majoritàriament, no massa bones: Toni Roig morí quan feia ben  pocs mesos que, a les Balears, s'havia estrenat un nou pacte... D'esquerres? Que governà amb més pena que glòria fent seu, només quatre dies després de la partida de Roig, el projecte de la construcció de l'hospital a Son Espases i, des del 2011, tornem a tenir al poder la mateixa dreta que ell havia combatut, però, pel que es veu, amb més ganes que mai de maltractar gent, terra, llengua i cultura.
 
Davant d'aquests fets, davant l'evidència que res no canvia i que, de fer-ho ho fa per anar a pitjor, el seu missatge de lluita incansable, és més vigent que mai i ara, que el seu grup Al-Mayurqa ha tornat a les places, la flama de la seva música i les seves lletres carregades de raó, són un alè, un crit de lluita que ningú, per molt que s'ho proposi, podrà apagar.
 
Toni Roig: no t'oblidem.
 

dilluns, 24 de setembre de 2012

URGENT: FEU-HO CÓRRER!

25S a Menorca. Ocupa sa plaça Constitució

L'Assemblea 15M de Menorca davant les conseqüències de viure en un sistema condicionat i coaccionat pels mercats, que ens ha empès a ser víctimes d'una estafa a gran escala a la que anomenen crisi, convoca una concentració-cacerolada sota el lema 'El pueblo unido, jamás será vendido' aquest dimarts 25 de setembre a partir de les 18,30 h a la Plaça Constitució de Maó, adherint-nos així a la que es celebrarà a Madrid.

També noltros consideram que la situació ha traspassat tots els límits tolerables i que som víctimes d'un atac sense precedents per part del poder econòmic, que utlitzant la crisi com a pretexte, està eliminant les conquestes socials que tant va costar aconseguir, deixant-nos sense present ni futur. Els responsables són aquells que s'han configurat com una oligarquía intocable, amb la complicitat de certes forces polítiques representades en el parlament, manipulant tots els poders de l'Estat per a mantenir els seus privilegis i enriquiment desmesurat i il·lícit.

Ja no hi ha manera d'amagar que vivim un frau social, amb governs que sistemàticament ens traicionen fent exactament el contrari als seus compromisos electorals, i que no hi trobam justícia els tribunals per a banquers, polítics i empresaris culpables de la situació. Tan sols veim com aquesta estructura immoral de poder implanta polítiques que acaben amb els nostres drets i destrueix les nostres vides, i com som víctimes d'una repressió injustificable quan pacíficament demanam un canvi d'aquesta situació.

El problema és de tal envergadura i les seves arrels tan profundes que exigim:

- La dimissió del govern en ple, així com la dissolució de les Corts i de la Prefectura de l'Estat, per trair al país i al conjunt de la ciutadania de forma premeditada, portant-nos al desastre.

- L'obertura d'un procés constituent transparent i democràtic, a fi de redactar una nova Constitució, amb la participació de tota la ciutadania, de manera que li sigui pròpia, doncs no reconeixem caràcter democràtic algun a l'actual text constitucional, redactat d'esquenes al poble, que va consagrar la dominació dels hereus del franquisme i que van pactar amb ells. Ha de ser el poble qui determini el model d'organització social en el que vol viure i no al contrari.

- L'auditoria del deute públic de l'Estat, amb moratoria del pagament del deute fins que s'hagi delimitat clarament les partides que no han de ser pagades per la nació, doncs han servit a interessos privats que van utilitzar el país per als seus propis fins i no no els del conjunt de la ciutadania. Igualment, exigim el processament de totes aquelles persones sospitoses d'aquestes maniobres, i que responguin amb els seus béns en cas de ser condemnats.

-La reforma de llei electoral amb el disseny d'un nou procés electoral, a fi de que representi veritablement la voluntat del poble davant qualsevol elecció que sigui necessària per a facilitar el desenvolupament d'un procés constituent democràtic.

- La derogació immediata de les retallades i de totes les reformes en contra de l'estat del benestar preses amb l'excusa de la crisi, i que suposen restriccions de drets i llibertats de tota la ciutadania, no solament per ésser ineficaços, sinó també per haver sigut imposats traint la voluntat del poble.

- Una profunda reforma fiscal que faci pagar més a qui més té. Igualment, exigim la derogació de l'amnistia fiscal decretada pel govern, la injustícia del qual és una burla per a la resta de contribuents.

-La supressió de tots els privilegis d'aquells que ostentin càrrecs públic, i la implantació de mecanismes eficaços de control en l'acompliment de les seves funcions.

- La paralització immediata de tots els desnonaments, i la posada a disposició de la població a preu de lloguer social de les vivendes en propietat dels bancs i caixes que hagin sigut ajudats amb fons públics.


Per aquest motiu i per molts altres us demanam la vostra assistència el dimarts a la Plaça Constitució de Maó, fent d'aquest acte una crida a la unió de totes les lluites per a una societat més justa i solidaria.


dimecres, 19 de setembre de 2012

Mentir

Fa molts, considero que massa anys, que gairebé tota la nostra classe política, té un esport predilecte que, per desgràcia de la resta de mortals que l'hem d'aguantar vulguem o no, no passa de moda: la mentida, una afició que sembla tenir addictes tant de la dreta com de l'esquerra i que, a parer meu, a aquestes alçades, ja hauria hagut de fer que el Poble els posés al seu lloc.

 

Per no extendre'm amb exemples que podrien allargar aquest article fins a l'absurd, retrocedirem només fins l'any 2002 quan, Mariano Rajoi, a qui ara, una majoria desmemoriada ha fet president del govern estatal, qualificà com a "unos hilillos como de plastilina" el fuel que sortia sense aturall del Prestige, que s'havia accidentat a les costes de Galícia: aquells "hilillos", com espero recordarà molta gent, provocaren una marea negra i un desastre ecològic sense precedents a les costes de l'Estat.

 

Com he dit, però, aquesta afició a la mentida, o a tergiversar la realitat segons convé, no és patrimoni només de la dreta: corria l'any 2007 i jo, encara des de Barcelona, seguia, amb tanta atenció com podia, (encara no tenia accés a internet), les notícies que m'arribaven de les Balears. Eren informacions tristes, d'un hospital que, si un canvi de govern no ho evitava, es construiria, contra la voluntat del Poble, a Son Espases, un terreny rústic de gran valor patrimonial. El govern canvià de signe polític i, en gran part, n'estic segura, fou per les promeses electorals dels grups d'esquerres de fer-se enrere d'aquella construcció: actualment, tenim l'hospital de referència de les Balears a Son Espases, la construcció del qual, el senyor Antich, decidí seguir tirar endavant malgrat les seves promeses electorals.

 

Passà més o menys un any i la crisi, aquella que, segons Zapatero, primer no existia i, al cap   d'uns mesos, afirmava que havia de durar ben poc, començava a treure el nas: com tothom m'imagino que sap i pateix, aquella "desacceleració econòmica", encara l'estem patint i no sembla pas que hagi tocat fons, com afirmà en diverses ocasions l'expresident.

 

Però tornem al senyor Rajoi i les seves mentides perque, a parer meu, és l'actual president de l'estat qui, de moment, i encara no s'ha acabat la legislatura, posseeix el rècord en això de mentir, de fet, si fos un esport olímpic, estic segura que ja n'hauria guanyat l'or.

 

Durant la campanya de les eleccions que el feren president, pel que sé, (jo ja tenia clar que no el votaria i, per tant, no em vaig molestar a seguir-lo), prometé abaixar impostos, no augmentar l'IVA, promoure accions per tal de reactivar l'economia… Algú n'ha vist res, de tot això?

 

Davant d'aquests fets, davant de l'evidència que l'única cosa que pretén la major part de la classe política és guanyar-se la confiança de l'electorat i, amb aquest fet, aconseguir la majoria suficient per poder fer i desfer sense problemes i així, després, acabar afavorint sempre la mateixa gent, potser va sent hora de plantejar-nos un canvi de sistema real que impedeixi aquestes situacions tant lamentables.

 

Així, per exemple, seria bo que tothom recordés que, al cap i a la fi, els nostres governants, treballen per a nosaltres i no a la inversa i, per tant, caldria poder-los acomiadar quan incomplissin la seva part del contracte, és a dir, quan les raons per les quals una majoria els va triar en oferir els seus serveis, es veiessin traïdes o, fins i tot, del tot tergiversades. Potser, així, s'ho pensarien dues vegades a vendre'ns allò que, n'estic del tot segura, moltes vegades, ja saben que no faran.

 

(Article publicat al Número del mes de setembre del 2012 de la revista Ciutadella de franc.)