divendres, 27 de febrer del 2009

Gent Activa: presentació del projecte

El 14 de Desembre de l'any passat us parlava en el post La societat civil mallorquina novament en marxa, de la recent creació de la plataforma Gent Activa. 
 
El projecte ha anat fent camí  i és per això que s'ha convocat una reunió per tal de presentar-lo a aquelles persones que hi estiguin interessades. 
 
L'esmentada reunió es durà a terme el dia 6 de març. Si us interessa el projecte, s'ha quedat a les 16.45 a l'estació intermodal de Palma. 
 
Ja no hi ha excusa per quedar-se a casa queixant-se i sense fer res!

diumenge, 15 de febrer del 2009

La por

L'alba dormia tranquil·lament al seu àtic silenciós - al pis del costat no hi vivien- quan un soroll va despertar-la: "Deu haver estat la nevera", va pensar primer; o no: allò no l'hauria despertada. Escoltà amb atenció: el so es repetí: un "clac" sec que venia de la cuina-menjador. "Em volen robar?", va preguntar-se amb incredulitat. Un nou so: sí,allò corresponia a la porta de la terrassa.
 
En pocs segons li passaren moltes coses pel cap: si decidia actuar, tenia en contra que era cega i, per tant, no sabia amb què o amb quí s'hauria d'enfrontar; si no ho feia, se'ls trobaria dins de casa i ells tindrien el domini de la situació.
 
Decidí actuar. Havia fet un curs de defensa personal per a dones i allò li donava una mica de seguretat: "Mantenir la calma és vàsic", deia la mestra.
 
Va anar al menjador i va mirar-se la porta de la terrassa: era una mica oberta, la va tancar.
 
S'encaminà tot seguit cap a una finestra que hi havia a la mateixa paret i que també donava a la terrassa.  La va obrir amb el pal de l'escombra alçat a la mà. Va escoltar: silenci, tancà de nou. Copets al vidre de la finestra: no estava sola... "Mantenir la calma!", pensava.
 
Què havia de fer? Si no obria, demostrava por i, per tant, ja no dominava la situació. Si ho feia, s'arriscava força... Però era la única manera de fer veure que no tenia por i que ella tenia el control.
 
Obrí la finestra amb el pal a la mà i amb posat ferm:
 
-Hola. -Va sentir que li dèien.
 
La veu era d'un noi jove. Malgrat la sorpresa, es mostrà freda:
 
-Hola? Com que hola? Què coi hi fas tu, aqui?! -Va preguntar amb veu enèrgica-
 
-és que creia que el pis era vuit. -Va dir ell-
 
-Doncs bé, ja veus que no ho està i jo, de tu, no trigaria gaire a marxar: sé defendre'm i, a més, el meu xicot està dormint a l'habitació. Si vols un pis vuit, el del costat ho és, o sigui que fora d'aquí! -Va cridar amb molta força-
 
-Sí, sí, ja me'n vaig. -Va dir ell-
 
Ella insistí sense abaixar la guàrdia:
 
-Va, doncs! I que et senti saltar, eh!
 
Passes, un salt: el lladre se n'anava.
 
Va tancar la finestra ben espantada però contenta d'haver-se'n sortit.
 
El que no sospitava l'Alba era que aquella aventura li condicionaria, durant força temps, el descans nocturn.
 
---------------------
 
Aquest conte el vaig fer fa uns anys com a exercici d'un curs d'escriptura i és una història que em va succeir a mí mateixa, només que vaig canviar el nom de la protagonista i, per desvincular-me de la història, vaig decidir narrar-lo en tercera persona.
 
El cas és que em va servir per exterioritzar una por que havia arrossegat des de ben poc temps després de venir a viure a aquest magnífic piset i, amb el temps, havia aconseguit que aquella por, aquella angoixa que feia que, durant la nit tots els sorolls fossin sospitosos de ser quelcom desagradable, s'hagués diluït i gairebé no la recordés.
 
Ahir vaig arribar a casa tard, deurien ser les deu de la nit i una veïna del replà de sota, em va aturar quan anava a obrir la porta de l'escala: destroçada pels nervis, que vaig haver de calmar, em va dir que, per favor, no pugés, que li havien reventat la porta i tenia por que encara fossin per l'escala.
 
Com aquella nit, vaig demostrar calma, una calma inexistent, per què l'única cosa que jo volia saber era si el meu pis havia tingut la mateixa mala sort, inexistent per què feia una bona estona que la pobra noia havia cridat els Mossos i encara no s'havien dignat a venir, inexistent per què tenia por que li agafés un atac de nervis...
 
La vaig tranquil·litzar dient-li que aquest tipus de lladres no volen problemes, que, tractant-se d'un bloc de pisos, el que farien si es trobaven algú seria intentar fugir i, que de no ser així, com que ja sabia que me'ls podia trobar, aniria preparada per si em calia fotre un bon revés, i vaig pujar.
 
Vaig pujar i, dels lladres, evidentment, ni rastre, i el meu pis, sense cap senyal que fes creure que hi haguessin volgut entrar, el seu, però, és una altra història i el més gros, almenys jo considero que és així, és que, després de més de mitja hora d'esperar que vinguessin els Mossos, encara va caldre una trucada per part meva amenaçant de montar un bon sarau, per tal que es dignessin a venir, aleshores, sí, en menys de deu minuts: voldria creure que el fet que la noia sigui estrangera i parla en castellà amb accent llatinoamericà no hi té res a veure.
 
Maleeixo els fets, les persones que els han probocat, la situació, les emocions que se'n desprengueren... Feia molt, molt de temps que no dormia tant intranquil·la, una intranquil·litat, d'altra banda totalment absurda, si es miren els fets de manera racional, potser probocada pel fet de pensar que, qualsevol dia, el més inesperat, la felicitat, la calma, el benestar, la tranquil·litat, es poden diluir en una mil·lèssima de segon.
 
Només espero que el fet de compartir aquesta angoixa, el fet de posar-la en comú amb qui la vulgui llegir, em serveixi per recuperar la pau.

dijous, 5 de febrer del 2009

Ciment per Decret

Voldria escriure amb paraules els meus sentiments
voldria transmetre el que sento
en veure el món capgirat,
la terra esventrada per màquines infernals,
la gent que, amb impotència,
ja no té força per lluitar.
 
Si, Si,
s'estremeix la terra,
i la mar,
i els arbres,
i el sol,
i el vent,
i les cases blanques...
Quan tornaran a viure?
Els diners no es mengen.
 
No puc recordar per quina enrabiada vaig escriure aquest poema, però tant és: la història es repeteix una vegada i una altra i ningú fa res per aturar aquest cercle viciós, ni tant sols els polítics que, suposadament, havien de canviar el rumb de bogeria turística de les Balears, no només no faran res, posats a demanar, potser millor que fos així, que es quedessin amb les mans i el cap ben quietets, que, almenys, així no farien mal.
 
Com deia, no tant sols no faran res, si no que ajudaran a perpetuar i a engrandir, via Decret, els problemes que provoca la massificació turística al territori balear.
 
Ho vaig llegir fa uns dies, però volia documentar-me una mica avans de parlar-ne:
 
L'anomenat Decret Nadal, a grans trets, permetrà entre d'altres coses:
 
1. La legalització de places hoteleres fins ara il·legals.
 
2. L'ampliació de determinats complexos hotelers, això sí, en un percentatge no superior al deu per cent de la superfície ja construïda.
 
3. Per tal de dur a terme aquestes ampliacions, caldrà, evidentment, una llicència que, de no ser resposta per les institucions pertinents en un termini de sis mesos, es donarà per fet que ha estat otorgada per silenci administratiu.
 
En voleu més? Jo no, que com més va i més escric, més m'encenc!
 
És realment una llàstima que, el que havia de ser un govern de canvi, s'hagi convertit en una còpia, a nivell de la preservació del territori i del medi ambient, dels seus antecessors polítics.
 
No vull entrar amb profunditat a les conceqüències que tindrà aquesta nova llei: l'article seria massa llarg i dens, però veig un futur gris i negre, molt negre d'asfalt i ciment, un futur que no m'agrada, trist, molt trist... Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions i, si encara n'hi ha ganes, a lluitar!
 
A lluitar ara més que mai, per què això és una traïció, una més, ja hi estem acostumats, però potser va siguent hora que els diguem que ja n'hi ha prou, prou de mofar-se de la voluntat del poble.