dimarts, 20 de novembre del 2012

Novembre

A la fi, Novembre: el mes durant el qual, des que em dedico a la venda de cupons a Ciutadella, agafo les vacances de moment, per sort, sense que hi hagi cap inconvenient. Un mes llarg que va aproximadament des de la segona o la tercera setmana de  Novembre, fins a  mitjants de Desembre, un espai de temps que em permet oblidar-me, ni que sigui durant aquestes plàcides setmanes, de la feina que faig només perque necessito cobrar un sou per viure i que, tot i no ser la que triaria com a primera opció de vida, faig tant bé com puc i sé.

 

Al contrari del que, qui llegeixi aquestes ratlles pugui pensar, per a mi, les vacances no són sinònim de repòs: res més lluny de la realitat: per a mi és l'època de l'any amb més activitat: bones lectures, llargues tardes davant l'ordinador escrivint amb la pausa que a mi m'agrada, mentres que, durant l'any, he de fer mans i mànigues per trobar el temps que necessito, cuidar la meva col·lecció musical, fer alguna bona passejada amb encant i, si he d'atendre algun dels meus pocs pacients de reflexologia podal, poder-ho fer amb la calma mental que es mereix i, sobretot, amb la qual a mi m'agrada atendre les persones. En aquests dies, no puc evitar pensar com hauria estat la meva existència si la intenció de dedicar-me a la reflexologia i no tornar a vendre m'hagués sortit bé: de ben segur la meva qualitat de vida seria una altra: vulgui o no, el fet d'estar hores passant fred o calor, de dur molt pes al damunt, de passar estones sense fer absolutament res, molt sovint condiciona la resta de coses que faig, les ganes de realitzar activitats durant el temps lliure i crec que, fins i tot, la percepció d'allò que passa al meu voltant.

 

És estrany, però les sensacions que em transmeten els carrers no són les mateixes de quan hi soc per fer-hi feina i dic que és estrany perque, al cap i a la fi, qui ho fa tot de manera diferent soc jo: Ciutadella resta com sempre que s'ha acabat la temporada d'estiu: ja mig buida de gent, amb menys botigues obertes, amb el sol que s'amaga cada dia més aviat, amb el silenci que es va apoderant poc a poc dels carrers i les places i, malgrat tot, sé que, com cada any, no m'adonaré de la letàrgia hivernal fins que, ja a mitjants de Desembre, no torni a la vida rutinària.

 

Un bon amic meu sempre diu que, per a ell, l'any comença al Setembre, quan la majoria de la gent torna a la quotidianitat després del parèntesi estival: per a mi  no: per a mi l'any nou comença just el dia en el qual he de tornar a la feina i em cal la roba d'abric de debò perque el fred rigorós de l'hivern ja s'ha apoderat dels carrers i, després del parèntesi nadalenc, que sembla que ens vulgui tornar la vida estiuenca, arribaran els mesos per a mi més tristos i descoratjadors de l'any: Gener, Febrer, de vegades Març…

 

Dies freds, d'una buidor esfereïdora en que, de vegades, els carrers són tant deserts que et fa l'efecte que només veuràs i podràs conversar un moment amb la gent dels bars i de les poquíssimes botigues que resten obertes… El Passeig des Born convertit en un desert on el vent udola tant com vol i pot i s'ensenyoreix dels palaus, del passeig, i, en definitiva, de totes les pedres per convertir-ho tot, fins i tot les persones, en insignificant davant la seva omnipresència.

 

Aleshores, just en aquell instant en que et sents no res enmig de la ventada, la pluja, la humitat  i la solitut, tens una ombra d'enyor: Novembre… Quan tornarà a ser Novembre?

 

(Article publicat al número de Novembre de 2012 de la revista Ciutadella de franc)