diumenge, 6 de desembre de 2009

Relats 1: Què n'hem fet, d'aquelles flors?

Buidor. La buidor que s'encomanava de la melangia estranya que envoltava les seves vides, la seva presència en aquell lloc, asseguts, sense res a fer.
La pols havia omplert tantes coses, tants secrets inconfessables...
 
Ara tot era buidor: Què n'havien fet, dels somnis? Què n'havien fet, d'aquella vida que es prometia plena de temps que ells ajudarien a canviar? L'havien abandonada, si, l'havien abandonada sense adonar-se'n. Com era possible, doncs, que continuessin junts? Sense res a dir-se, perquè tot estava dit, sense res a fer, perquè tot estava fet... Sols restava allò: la buidor.

Ambdós encara recordaven, es recordaven l'un a l'altre el dia que s'havien conegut: eren joves, aleshores, i tenien fe, i el cap ple de somnis, i la vida plena de vida, i el món ple d'esperança i, fins i tot, un "alguna cosa" qke els feia anar seguint, com cents, com mils, com tants i tans i tans que eren al seu costat. Res no quedava, de tot allò, res, no res. Tant sols, i només de tant en tant, una petita espurna cada cop més distant que els recordava que hi havia hagut un temps en el qual la vida tenia sentit tal com ells l'havien entesa i com l'havien somniada...
 
Finalment, el temps els havia canviat.