dissabte, 5 de maig de 2012

Els pensaments, quan surten lliures 10: Encant

Avui fa una tarda magnífica, un d'aquells capvespres que conviden a deixar-se endur per la calma d'un bon passeig.

 

Molt sovint, després de fer qualsevol enviat, si no tinc res més a fer, m'agrada perdre'm pels carrerons antics de Ciutadella: agafar una ruta qualsevol i aventurar-me a seguir camins desconeguts que, tard o d'hora, m'acabaran duent a algun lloc no ignorat.

 

Avui aquests carrers dormen plàcidament i sembla increïble que, a quatre passes, hi hagi tot el bullici dels bars, de la gent que torna cap a casa després de la feina, del grup d'infants que, aprofitant les darreres hores de claror juguen a la plaça... No, aquí no hi arriba, el renou: en aquests carrerons estrets i solitaris, sembla que el temps s'hagi oblidat de fer-hi les seves passes incansables.

 

Giro un cap de cantó i el carrer que el segueix és encara més silenciós, més estret... Més antic? M'ho pregunto i, de sobte, em trobo pensant en com devia ser la vida a Ciutadella quan el poble no devia anar massa més enllà d'aquests carrers i la meva imaginació vola mentre, en una direcció no massa clara, les campanes de la Catedral toquen hores: m'és ben igual quantes en toquen, avui, no tinc ganes de tenir pressa. Ara mateix, si no fos perque seria una imprudència, aixecaria el bastó de terra i deixaria que només m'acompanyés el so monòton de les meves passes: aleshores, la sensació d'haver tornat enrere en el temps, ja seria complerta.

 

Més d'un cop, quan he sentit tanta pau, he tingut ganes de restar allà, palplantada al vell mig del carreró per impregnar-me del seu silenci colpidor, de l'olor penetrant del fum del fumeral que algú ha encès, sentint únicament el tacte de l'antic empedrat sota els peus i, ben prop meu, la presència de les cases que qui sap els anys que fa que es somriuen cara a cara l'una davant l'altra, però sé que, si passés algú, provablement es pensaria que m'he perdut i s'espantaria en pensar-ho, perque, majoritàriament, la gent no pot entendre que, no veient-hi, de tant en tant, t'agradi aventurar-te per llocs desconeguts i, a més,  quan en comptes de perdre el temps mirant què hi fan a la caixa tonta, o publicant les fotografies del darrer viatge a internet perque les vegi tothom, t'agrada perdre'l no fent absolutament res enmig d'un carrer, resulta que hom pot pensar que t'has trastocat, quan l'única cosa que desitges és això: no fer res i deixar fluir la imaginació.

 

Segueixo caminant: el laberint de carrers ja m'envolta per complet, m'absorveix, ja no sé on em durà el següent que decideixi recórrer. Finalment, però, sempre arribo a un lloc conegut i avui em sap greu que el passeig encantat s'hagi fet tant curt.

 

Renou de gent, la música d'una botiga... El senyal acústic m'indica que el semàfor s'ha posat verd... El soroll dels cotxes m'engoleix de sobte i em fa despertar de cop de la meva pau interior: el Camí de Maó m'espera, amb el tràfec de la vida moderna, el renou dels motors dels vehicles, el cartell de la botiga que mai no recordo que sempre hi és i amb el qual, per tant, sempre ensopego, amb la velo que, malgrat tots els meus esforços pedagògics algú continua deixant al mig de tant en tant, amb les defecacions que el propietari o propietària irresponsable d'un ca, segur que preciós, ha decidit no recollir... Arribo al meu carrer.

 

Un dia, algú em va dir que, fins fa uns anys, tot això eren camps: deu ser per això que, de vegades, encara s'hi sent olor de bosc i que, de bon matí, des de la terrassa de ponent, es pot escoltar tant bé el piular dels ocells, el cant d'un gall,les tòrtoles i fins i tot, de tant en tant, el bram d'un ruc que el vent em deu dur des d'aneu a saber on. Aleshores, en aquell precís instant de pau, ho tornaria a donar tot perque l'encant del temps aturat no s'esvaís.

 

(Article publicat al número del mes de Maig del 2012 de la revista Ciutadella de franc)