dimarts, 7 d’abril de 2009

Un racó per a l'àvia 2

 
El vídeo amb el qual he volgut començar aquest article, no té so i, per tant, jo no sé exactament quines imatges hi surten, però el que us puc assegurar, és que la meva àvia va viure aquest bombardeig en pròpia carn.
 
M'havia explicat aquells fets un munt de vegades, quan encara era capaç de mantenir una conversa coherent i jo, sempre que me'ls contava, em sentia transportada a aquell orror, a aquella barbàrie, i, malgrat la cruesa dels fets, desitjava sempre que me'ls tornés a explicar, per què, sense saber-ho, començava a descobrir que m'agradava la història, sobretot la que s'escriu des del poble, des de la gent, des de la vida quotidiana.
 
Us narraré el seu orror particular en primera persona, talment com si fos ella mateixa qui s'assegués davant l'ordinador i decidís posar per escrit allò que tantes i tantes vegades havia contat de viva veu: estic segura que, d'aquesta manera, el relat serà més viu i clar. Imagineu-vos doncs, que la teniu al davant i que us explica, amb molta serenitat però a l'hora amb molta emoció, aquesta història:
 
Havia sortit de casa per anar a buscar el menjar que ens tocava amb la cartilla de racionament.
 
En aquell temps, les parades les havien posat a la Porxada: hi havia la cua de les faves, la de renovació de les cartilles... Jo anava amb el meu cosí, que havia vingut amb els seus pares a Granollers per què ells vivien a Madrid i allà, les coses, encara estaven pitjor.
La Plaça de la Porxada era plena de gent i nosaltres, ens vam posar a la cua de les faves... Tot d'un plegat, es va sentir un "bum, bum!" i el meu cosí va marxar corrent tot cridant, "Bombardeo, bombardeo!". Es veu que a Madrid ja havia passat alguna vegada que no eren a temps de fer sonar les sirenes, però aquí no ens havia passat mai...
 
Tothom va córrer a amagar-se al lloc que hi havia més a prop: el cobert on hi havia les parades, però hi havia tanta gent, que no hi vaig poder entrar i em vaig estirar a terra, en un portal amb un bastó a la boca per què, si no, el soroll de les bombes et pot reventar per dins. Hi havia una senyora al meu costat que plorava, que deia que tenia els fills a l'escola i jo li deia que es calmés, que no els passaria res, als seus fills...
 
Una bomba va anar a caure allà on s'havia refugiat tota la gent: si hi hagués pogut entrar, potser ara... Va ser una sort que no hi hagués pogut cabre: només em va esquitxar una mica de metralla, o potser van ser vidres, no ho sé, al costat de l'ull i al dit.
 
Quan es va acabar, em vaig aixecar i vaig córrer cap a casa. A la cantonada, avans d'entrar al carrer on vivíem, unes dones em van aturar però, quan vaig veure que on hi havia casa nostra sortia fum, em vaig escapar tota esverada per saber què havia estat dels meus: els pares, les meves germanes i el meu germà... La casa que cremava era la del costat i les meves dues germanes ja feia estona que havien corregut a l'hospital per saber si jo hi era...
 
Jo no sé per què, al cap d'unes hores, se'm va acudir d'anar al cementiri, tant de bo no ho hagués fet mai: hi vaig conèixer moltes amigues meves: l'una per les sabates, una altra per un vestit...
 
Aquell 31 de Maig vaig tornar a néixer, però allò, no ho podré oblidar mai.