A la recerca de la normalitat

El darrer post que na Maite Salord ha penjat al seu bloc (maitesalord.cat), bloc que visito i comento sovint, parla del llibre "Quiet", de Màrius Serra.

 

Divendres, mentre llegia aquesta entrada, vaig començar a reflexionar sobre la repercussió que poden tenir els llibres ben escrits sobre la manera com la gent entén què significa tenir una discapacitat. Tot plegat ha derivat en una reflexió més àmplia de com, sota el meu punt de vista, la societat tracta les persones amb discapacitat, la visió que se'n té i com ens afecta.

 

La gent que em coneix, ja ho sabeu i els qui seguiu aquest bloc des de fa temps, estic convençuda que també: com diuen els llibres tècnics i els documents oficials, jo soc una persona amb discapacitat visual total de naixença, una noia cega, per a les persones.

 

La diferència entre jo i altres persones cegues, no pas totes, és que he tingut sempre molta sort, començant per l'àvia materna, de la qual parlo a "Un racó per a l'àvia", post que ha de tenir continuitat, passant pels pares, que van creure en la integració escolar quan no hi creia gairebé ningú, fins als i les mestres que m'han fet créixer i aprendre moltíssim, i els amics, molt pocs amb alguna discapacitat. Tot això no ho dic per posar-me mèrits, mai m'ha agradat fer-ho, si no per què em sap greu que aquesta sort de què parlo, no sigui compartida amb totes les persones discapacitades i, per tant, no sigui un fet normal.

 

Fa uns anys, en una entrevista que em van fer per a un treball universitari, em van fer la següent pregunta: La societat disminueix? No puc recordar la resposta d'aleshores, però ara, en tinc una de ben clara: sí, la societat disminueix.

 

Vull que quedi clar, d'entrada, que només puc parlar en nom meu, per què cada persona, amb una discapacitat o no, és única i, per tant, és molt possible que hi hagi molta gent que no comparteixi res del que dic.

 

Reprenent el fil del que exposava, sí, la societat disminueix. Disminueix quan, per exemple, t'adones que les persones que t'envolten en un moment determinat, canvien el to de veu i les paraules quan parlen amb tu: una persona cega és només això: no ha de ser necessàriament menys intel·ligent que els seus interlocutors, ni duu afegit a la seva discapacitat res que l'hagi convertit en algú amb una mentalitat de criatura petita.

 

La societat disminueix en el moment en el qual t'impedeix dur a terme coses que saps que pots fer, o així ho creus: és molt típic allò de "no ho pot fer per què no hi veu". Us sorprendrà saber, per exemple, que jo disfruto quan vaig a veure exposicions de pintura, si tinc la sort que m'hi acompanyi algú amb ganes de descriure les obres.

 

No hauria de sorprendre ningú que una persona invident estigui integrada socialment, que tingui opinions pròpies, que estigui disposada a moure's pel món sabent que té un 90 per cent de possivilitats de perdre's i, per tant, no arribar on s'havia proposat d'arribar, el fet que s'expressi amb normalitat oralment i escrita... I podria seguir i seguir posant exemples i la llista no s'acabaria mai.

 

Si arribéssim a aquesta fita, si el fet de tenir una discapacitat fos tant poc anormal com ser alt o baix, com tenir els ulls clars o foscos, si poguéssim trencar els molts tòpics que sembla que duguem adherits, aleshores estaríem parlant de normalitat, una normalitat que jo crec haver fet pal·lesa fins avui en aquest bloc on, per això mateix i de manera totalment inconscient, no havia dit mai directament que SOC CEGA, un fet que jo no visc com un problema, si no com una diferència.