Els pensaments, quan surten lliures 5

Avui tenia ganes d'escriure. No sé per què ni sobre què, però alguna cosa m'empenyia a fer-ho encara que fos per no dir res important.

 

No és el primer cop que em succeeix i sé que no serà l'últim, però ara, les coses han canviat.

 

Avans, quan tenia aquesta dèria, m'asseia amb la màquina al davant, al menjador, a la terrassa, on fos, i començava a escriure. Començava a escriure i aquell caramull d'idees es quedaven allà, com un recull de paraules més: Tinc piles de papers, un bon grapat de disquets i algun arxiu a l'ordinador plens de lletres, paraules, frases, en definitiva, plens d'idees, d'esborranys de poemes, de fragments de vida, de començaments de conte... De pensaments. Ara ho escric amb el mateix suport d'altres vegades, però aquest cop, ja no és només meu i ho trobo curiós, sobretot per què mai no havia sentit la necessitat d'escriure per als altres, només ho feia per a mí i ja en tenia ben bé prou.

 

De vegades, però, aquells esborranys, gairebé sempre molt mal escrits i plens de faltes, esdevenien quelcom més important i es convertien en idees per fer un poema, o, en un moment d'avorriment, em servien de lectura que acabava per avandonar. I per què poemes? No ho sé, només sé que sempre m'he sentit més còmoda escribint poemes que no pas altres formes literàries i això em fa pensar en un poema que vaig escriure fa temps que us afegeixo a continuació per si algú té ganes de llegir-lo després d'aquest text tant indigest.

 

La ment ens dóna ales

i poden ser útils,

si aprenem a usar-les.

 

La ment té un raconet petit

on guarda les eines:

sentiments, sensacions, records...

 

Alguns en diuen somnis,

d'altres, imaginació.

Jo, en dic poemes.