Els pensaments, quan surten lliures 7

Un any, tot un any esperant aquesta nit màgica dels Foguerons i, com gairebé sempre, tot havia de quedar en no res, aquest cop per culpa de la pluja, maleïda pluja!

 

És ben cert que no és culpa de ningú i que no s'hi pot fer res, però això no pot evitar que, ara mateix, m'estigui enfilant per les parets de ràbia.

 

Aquest any, que fins i tot havia aconseguit posar d'acord una quanta gent per anar al sopar, els dos últims anys hi havia acabat anant tota sola, enguany ha hagut de ser la pluja la que m'espatllés la que és, per a mí, la nit més esperada de tot l'any mentre hagi de viure a Barcelona.

 

És clar que també em podria deixar caure per Gràcia i segur que trobaria gent que es nega a donar per suspesa la festa, però la gent que s'havia decidit a venir no tenen cap ganes d'acabar xops de pluja, fet que entenc perfectament i a mí, la veritat, no m'entusiasma gens la idea de passejar-me sota l'aigua sense un rumb concret, sense saber ben bé on anar, sense un pla una mica clar... Si almenys s'aturés una mica de ploure, encara m'hi arriscaria, però així...

 

Ja ho vaig dir en un altre post: no m'agrada, la pluja i aquest temps depriment em fa posar de molt mala llet, un temps que, un dia com el d'avui, va fer néixer un petit poema mentre intentava inútilment que algú em comprés algun cupó al quiosc on treballo els matins. Per tant, no tot és negatiu: aquesta buidor, aquesta tristor, em serveixen, ni que sigui, per escriure. Aquí us deixo el petit poema!

 

Plou

i la pluja m'ha deixat el dia trist.

Plou

un silenci fosc, enutjant.

Plou,

fora plou,

i, dins meu,

s'esquincen totes les felicitats.