Els pensaments, quan surten lliures 8

Fa molts, massa dies que no escric res, i no és per manca de ganes, és per falta de temps, però avui, ho necessitava amb urgència.

 

Fa una nit preciosa, càlida com en recordo ben poques a principis de maig. De fons, fins fa poca estona a la terrassa del meu piset i ara a dins, em fa companyia el CD Projecte Roig, d'Al-mayurqa, suau, a un volum de veu baix, per no molestar als veïns que, de tota manera, no semblen pas molestar-se pels crits de la gent que, al carrer, celebra la victòria del Barça.

 

Aquest disc, per a mí, no és un disc qualsevol: avui, just avui fa dos anys, el rebia com un regal inesperat, el dia que la música d'Al-mayurqa sonava a la Casa de Menorca en un cap de setmana màgic, ho podreu entendre si us llegiu el post Magnífic Maig, freda tardor.: un homenatge molt sentit .

 

Avui, com aquell dia, també he estat una estona a la Casa de Menorca, on cada dimecres hi ha un taller de ball de bot. He arribat a casa tard i em venia de gust sopar a la terrassa amb la meva música, amb la meva tristor personal, amb els meus records, tant escassos però tant intensos... En definitiva: volia acabar el dia com el vaig acabar fa dos anys: sopant tranquil·lament amb Projecte Roig de fons i recordar, per una estona, aquell cap de setmana esplèndid, però oblidava una cosa molt, molt important... El Barça acabava de passar a la final de la Copa d'Europa, i això vol dir soroll, per què, és clar, aquesta victòria és molt important.

 

Una victòria que, a jutjar per algú amb uns mínims de coherència, deu haver fet descendir com per art d'encanteri, les xifres d'aturats, les d'empreses que, amb l'excusa de la crisi, van aplicant expedients de regulació i coses per l'estil.

 

Ja ho deia un emperador romà: Panem et Circenses, és a dir: donem al poble el menjar suficient per tal que no es mori de gana i una distracció prou imnòtica com per evitar que pensi massa, no sigui que ens esguerri la festa...

 

Si, de tant en tant, encara se sent un crit, un càntic... Crits de gent que, demà, encara serà a l'atur, o anirà a treballar un munt d'hores per cobrar una misèria de sou, o potser cap de les dues coses, però res d'això no els importa, per què, fet i fet, el seu equip, si, aquell que, pel que es veu els dóna de menjar cada dia i els paga la hipoteca, ha guanyat un partit... I demà?

 

Demà tot serà igual que fa unes hores, amb una diferència notable: els jugadors tindran uns quants milions més a les butxaques i, potser algú, no haurà dormit en tota la nit per què l'han de desnonar per no haver pogut fer front als seus deutes.