La por

L'alba dormia tranquil·lament al seu àtic silenciós - al pis del costat no hi vivien- quan un soroll va despertar-la: "Deu haver estat la nevera", va pensar primer; o no: allò no l'hauria despertada. Escoltà amb atenció: el so es repetí: un "clac" sec que venia de la cuina-menjador. "Em volen robar?", va preguntar-se amb incredulitat. Un nou so: sí,allò corresponia a la porta de la terrassa.

 

En pocs segons li passaren moltes coses pel cap: si decidia actuar, tenia en contra que era cega i, per tant, no sabia amb què o amb quí s'hauria d'enfrontar; si no ho feia, se'ls trobaria dins de casa i ells tindrien el domini de la situació.

 

Decidí actuar. Havia fet un curs de defensa personal per a dones i allò li donava una mica de seguretat: "Mantenir la calma és vàsic", deia la mestra.

 

Va anar al menjador i va mirar-se la porta de la terrassa: era una mica oberta, la va tancar.

 

S'encaminà tot seguit cap a una finestra que hi havia a la mateixa paret i que també donava a la terrassa.  La va obrir amb el pal de l'escombra alçat a la mà. Va escoltar: silenci, tancà de nou. Copets al vidre de la finestra: no estava sola... "Mantenir la calma!", pensava.

 

Què havia de fer? Si no obria, demostrava por i, per tant, ja no dominava la situació. Si ho feia, s'arriscava força... Però era la única manera de fer veure que no tenia por i que ella tenia el control.

 

Obrí la finestra amb el pal a la mà i amb posat ferm:

 

-Hola. -Va sentir que li dèien.

 

La veu era d'un noi jove. Malgrat la sorpresa, es mostrà freda:

 

-Hola? Com que hola? Què coi hi fas tu, aqui?! -Va preguntar amb veu enèrgica-

 

-és que creia que el pis era vuit. -Va dir ell-

 

-Doncs bé, ja veus que no ho està i jo, de tu, no trigaria gaire a marxar: sé defendre'm i, a més, el meu xicot està dormint a l'habitació. Si vols un pis vuit, el del costat ho és, o sigui que fora d'aquí! -Va cridar amb molta força-

 

-Sí, sí, ja me'n vaig. -Va dir ell-

 

Ella insistí sense abaixar la guàrdia:

 

-Va, doncs! I que et senti saltar, eh!

 

Passes, un salt: el lladre se n'anava.

 

Va tancar la finestra ben espantada però contenta d'haver-se'n sortit.

 

El que no sospitava l'Alba era que aquella aventura li condicionaria, durant força temps, el descans nocturn.

 

---------------------

 

Aquest conte el vaig fer fa uns anys com a exercici d'un curs d'escriptura i és una història que em va succeir a mí mateixa, només que vaig canviar el nom de la protagonista i, per desvincular-me de la història, vaig decidir narrar-lo en tercera persona.

 

El cas és que em va servir per exterioritzar una por que havia arrossegat des de ben poc temps després de venir a viure a aquest magnífic piset i, amb el temps, havia aconseguit que aquella por, aquella angoixa que feia que, durant la nit tots els sorolls fossin sospitosos de ser quelcom desagradable, s'hagués diluït i gairebé no la recordés.

 

Ahir vaig arribar a casa tard, deurien ser les deu de la nit i una veïna del replà de sota, em va aturar quan anava a obrir la porta de l'escala: destroçada pels nervis, que vaig haver de calmar, em va dir que, per favor, no pugés, que li havien reventat la porta i tenia por que encara fossin per l'escala.

 

Com aquella nit, vaig demostrar calma, una calma inexistent, per què l'única cosa que jo volia saber era si el meu pis havia tingut la mateixa mala sort, inexistent per què feia una bona estona que la pobra noia havia cridat els Mossos i encara no s'havien dignat a venir, inexistent per què tenia por que li agafés un atac de nervis...

 

La vaig tranquil·litzar dient-li que aquest tipus de lladres no volen problemes, que, tractant-se d'un bloc de pisos, el que farien si es trobaven algú seria intentar fugir i, que de no ser així, com que ja sabia que me'ls podia trobar, aniria preparada per si em calia fotre un bon revés, i vaig pujar.

 

Vaig pujar i, dels lladres, evidentment, ni rastre, i el meu pis, sense cap senyal que fes creure que hi haguessin volgut entrar, el seu, però, és una altra història i el més gros, almenys jo considero que és així, és que, després de més de mitja hora d'esperar que vinguessin els Mossos, encara va caldre una trucada per part meva amenaçant de montar un bon sarau, per tal que es dignessin a venir, aleshores, sí, en menys de deu minuts: voldria creure que el fet que la noia sigui estrangera i parla en castellà amb accent llatinoamericà no hi té res a veure.

 

Maleeixo els fets, les persones que els han probocat, la situació, les emocions que se'n desprengueren... Feia molt, molt de temps que no dormia tant intranquil·la, una intranquil·litat, d'altra banda totalment absurda, si es miren els fets de manera racional, potser probocada pel fet de pensar que, qualsevol dia, el més inesperat, la felicitat, la calma, el benestar, la tranquil·litat, es poden diluir en una mil·lèssima de segon.

 

Només espero que el fet de compartir aquesta angoixa, el fet de posar-la en comú amb qui la vulgui llegir, em serveixi per recuperar la pau.