Els pensaments, quan surten lliures 3
No entenc aquesta buidor, o potser és que és tant fàcil saber-ne la causa que no la vull reconèixer, per què em fa mal el simple fet de saber què la provoca, i avui, justament avui, que és la Nit de Nadal.
Soc d'aquella mena de persones que celebrem el Nadal per tradició, només per veure, potser, l'alegria dels nebots en obrir els regals que els ha dut el Pare Noel, o com es sorprenen en veure que un tronc de fusta és capaç de cagar llaminadures després d'escalfar-lo a cops de bastó... Per què la canalla és així, capaç de fer tornar alegria qualsevol situació i, aleshores, després del sopar, em toca a mí explicar-los una bona història mentre es fan els preparatius, una història que els abstregui de l'entorn que s'afanya a preparar-ho tot. Sempre ho faig de molt bon grat: m'encanta contar rondalles i cantar amb els nens, fer que s'ho passin d'allò més bé, però aquest any, no en tinc ganes.
És clar, podria optar per no anar-hi i quedar-me a casa, sempre he pensat que, al cap i a la fi, som cadascun de nosaltres els qui assumim les conseqüències d'allò que decidim i que, sempre, malgrat tot, tenim l'opció de triar: no em val allò de "és que ho vaig fer per què m'ho havien manat", penso que és l'excusa perfecte per tal de no pensar, per comportar-se com un titella, però potser per això, pel fet que soc capaç de pensar quines serien les conseqüències d'aquesta decisió, hi aniré.
Hi aniré i faré veure, com una maleïda hipòcrita que ahir no va passar res, que tots som feliços, fins i tot jo, que, ara mateix, no puc evitar que em vinguin ganes de plorar. Hi aniré i, com una idiota, distreuré els petits encara que ningú tingui el detall de valorar-ho, per a ells, només hi aniré per a ells, per ningú més.
A l'equip de música hi sona un vinil, un disc de la Joan Baez crec que poc conegut i que, imagino, deu tenir força anys. És un disc de nadales força curiós i que, no és que m'agradi massa, però intentava que em donés una mica d'allò que alguns en diuen esperit nadalenc, però aquest any no, aquest any, sentir la seva versió del Cant dels Ocells, encara m'ha fet apagar més... No sé com ho faré, però no vull que els nens em vegin així.
Només desitjo, i ho faig de tot cor, que el vostre Nadal, o solstici d'ivern, o dies extra de festa, o festa del consumisme, o el vostre... El que sigui, estigui molt més ple d'alegria que el meu.
Us ho desitjo de tot cor: Bon Nadal.
enviat per Vela a la/es
18:00
4 comentaris:
Bé, jo només et puc dir el que a mi em funciona en aquestes situacions: si tenc una miconeta de força, hi vaig, o la trec de davall les pedres, si és imprescindible. Però deprés, per favor, deixau-me en pau tres dies, que em mori i ressuciti. Perquè sóc personeta i també hi tenc dret, a morir-me per tornar a néixer. És més, tot estat crític necessita el seu temps de sanació. Ho has de patir, deixar-ho refredar, plorar, enrabiar-te. Té les seves etapes. després torna la calma. Com un costipat!
Esper, vaja.
Vela, som en Joan Pau, de Gent Activa, volia agraïr-te el teu interès pel projecte! Esper que algun dia (pujarem a BCN), ens poguem conèixer!!!
Gràcies Wendi. Potser sí que tens raó, la veritat és que estava molt fotuda i necessitava treure d'alguna manera els meus sentiments per què, de vegades, escriure el que penses funciona.
De tota manera, ´crec que la meva vida només s'arreglarà el dia que me'n vagi de Barcelona que, per sort i si tot va com espero, serà aviat.
Joan Pau, gràcies a vosaltres per intentar fer possible que hi hagi una alternativa creïble i seriosa dins el panorama polític actual, ja ho saps, podeu comptar amb mí per tot el que faci falta.
Jo també espero que ens arribem a conèixer algun dia.
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici