Un racó per a l'àvia 1

Què hi ha dins del teu cap?

Et recordo vital,

plena d'idees,

d'invents per distreure'm...

Era l'estiu i jo, ben petita

jugava segura de la teva vigilància.

 

Què hi ha dins del teu cap?

Passaven els anys

i tu et feies gran

i ningú se n'adonava:

un petit oblit,

un lapsus de llenguatge...

 

Què hi ha dins del teu cap?

Ara, els papers han canviat:

ara ets tu, la nena que cal vigilar

com si el teu cap,

cansat de pensar,

hagués decidit

marxar de vacances.

 

 

Quan vaig escriure aquest poema, la meva àvia materna vivia amb els meus pares des de feia temps, just des del moment en el qual dues embòlies seguides varen fer-nos adonar del que, segurament, algú de fora hauria vist molt avans: el seu cap havia anat deixant de funcionar correctament poc a poc... Dies d'hospitals, de proves i més proves, i, finalment, un diagnòstic: no, no era Alzheimer, el que li estava esborrant la memòria: era una simple demència senil provocada per microembòlies, però, pel cas, ve a ser el mateix, amb la diferència que, amb la primera malaltia, hauria obtingut moltes més atencions i ajuts i en canvi, en no estar diagnosticada com a malalta d'Alzheimer, la feina ha estat nostra per tal que pugués beneficiar-se d'ajuts per tenir una qualitat de vida digna per a ella i per als quí l'envoltem, ajuts que no han acabat d'arribar mai com seria desitjable.

 

Després de barellar-nos molt, li van donar una plaça en una clínica concertada a l'espera d'aconseguir lloc a una residència pública.

 

Anar-la a veure allà era indignar-se cada dia: veure com tenien els pacients literalment aparcats al llit, en comptes d'estimular-los, veure la passivitat i la fredor amb la qual la tractaven, veure-la plorar dia sí dia també... Finalment, cansats d'esperar plaça pública, vam decidir que, fos com fos, l'havíem de treure d'allà. Ara viu a una residència prop de Granollers, on va nèixer, una torreta amb jardí, on els diumenges a la tarda els fan fer activitats... Veure-la feliç no té preu, però per pagar aquest centre, la seva penció mínima no arriba ni a la meitat del que costa. Per quan els ajuts? Ni idea, però com a mínim, ara, quan la vaig a veure només m'he de preguntar si em coneixerà, per què, almenys, aquí, sempre riu i diu "estic molt bé, a casa meva..."

 

Feia temps que tenia ganes de parlar-ne, de l'àvia, sobretot per què, si he arribat on he arribat, si el fet de no veure-hi per a mí no és cap problema, en definitiva, si soc qui soc, és en gran mesura, gràcies a ella, que em va pujar mentre els pares treballaven, va ser ella qui, amb sis anys, em va fer enfilar no recordo damunt de què i em va ensenyar a rentar plats, va ser ella qui va aprendre el sistema Braille per ajudar-me a fer els deures... Per sort per a mí, amb ella no s'hi valia allò tant tìpic de... "ai, la nena, com que és cega, pobreta..." No, per a ella tot això eren romanços i jo me n'alegro.

 

Penso que es mereixia el seu racó al meu bloc, un racó on, de tant en tant, hi penjaré alguna de les històries que m'havia explicat, potser alguna anègdota... Ben bé no ho sé... De moment, ja la coneixeu una mica.