L'any que els Reis van passar a l'Agost(Text reescrit del publicat en aquest mateix bloc el 6 de Gener de 2009)

Aquest mes, tenia pensat, com gairebé tots els mesos, redactar un dels meus articles incisius sobre l'actualitat més recent i, la veritat és que, de temes, no me'n faltaven: des de la pujada de l'IVA i demés mesures econòmiques, fins a l'intent recentralitzador del Govern estatal, passant per les darreres barbaritats lingüístiques del nostre Govern autonòmic, tenia material per donar i per vendre. Potser és per això, perque no sabia cap a on engegar el tret de les paraules, que he decidit explicar-vos una història força més amable i digerible que em va succeïr fa uns anys. I és que hi ha fets que, per molt que passi el temps, quan els recordes o els expliques, et continuen transmetent les mateixes sensacions de quan els visqueres i, només per això, val la pena compartir-los.

 

Tot va començar un vespre del mes d'Agost de fa uns anys. Feia una calor irrespirable i, tot i que no passava massa sovint, aquell dia havíem quedat tota la família per anar a sopar a un restaurant de prop de la Sagrada Família, a Barcelona, que era on, aleshores, i cadascú pel seu compte, vivíem els meus pares, la meva germana amb els seus dos fills i jo.

 

Els meus pares i jo arribàrem plegats i, quan ja començàvem a impacientar-nos, ho feu la meva germana que, gairebé sense saludar ningú, em digué, mentre s'ajupia i treia alguna cosa voluminosa de la part de sota del cotxet dels meus nebots: "Mira què m'he trobat davant  de casa, té!" i a l'acte, els meus braços varen rebre un pes considerable que, per sort, vaig tenir el reflex de contenir perque, de no haver estat així, s'hauria pogut produïr una catàstrofe irremeiable: el que m'acabava de donar era una bossa plena de discs de vinil que algú havia decidit avandonar sense cap escrúpol enmig del carrer.

 

Per a mi, que soc col·leccionista de música, ja us podeu imaginar que allò, era el regal més gros que em podien fer: una pila de vinils, per desgràcia no tots en massa bon estat, alguns sense funda, algunes fundes que havien perdut el disc corresponent, però, en definitiva, una pila de vinils que, un cop escoltats, netejats i degudament classificats, havien d'engrandir una mica més la meva col·lecció musical.

 

Les sorpreses més agradables, però, encara havien d'arribar i començaren a fer-ho quan, en ser a casa, a les dotze de la nit tocades, no vaig poder resistir la temptació de començar a investigar quins secrets guardaven aquells vinils: hi havia de tot, però alguns dels discs, eren autèntiques joies per les quals, un temps enrere me n'havien arribat a demanar quantitats estronòmiques de diners: una primera edició d'un disc antiquíssim de Jacques Vrel, un doble disc en directe de Deep Purple, alguns discs de Lluís Llach, alguns de música clàssica... En definitiva, música gairebé tota de molta qualitat.

 

Les bones sorpreses, de tota manera, no s'acabaren aquí perquè, al cap de ben pocs dies, aparegué una altra bossa amb més vinils, i encara, una tercera, fet amb el qual, la meva col·lecció, augmentà, en poc més d'una setmana, amb prop de noranta LP's, majoritàriament, de molta qualitat.

 

Mai podré saber les raons per les quals algú va avandonar aquelles joies musicals a la seva sort: potser algú se'n va voler desfer perque li duien mals records; o tal vegada fou algú que no volia guardar el que, per a ell, eren trastos vells; o, qui ho sap, algú s'havia comprat un pis i els antics propietaris no havien donat cap importància a aquells vinils... Com deia, això no ho sé ni crec que ho pugui saber mai, però el que sí tinc ben clar és que, aquella troballa fou, per a mi, un regal de Nit de Reis en ple mes d'Agost.