Les armes de la dreta i la pseudoesquerra

De vegades, hi ha articles que poden fer que les idees, els pensaments, els fets viscuts per tu o per altri, et vinguin al cap i comencin a entreteixir-se i crear una xarxa que et pot fer arribar a determinades conclusions.

 

Aquest és el cas del darrer article que Maite Salord ha penjat al seu bloc, un article en el qual, a partir d'una anègdota familiar, l'autora fa una breu però molt ben feta reflexió sobre un fet tant  greu com la negació de l'Holocaust, dit de passada, us en recomano una lectura.

 

La negació de la barbàrie comesa per Hitler és un fet greu, no ho negarem, però, a parer meu, és un més dels intents de desmemorització que acostuma a practicar la dreta per tal d'assumir el poder o mantenir-s'hi: la mentida i la desmemòria: vet aquí les seves armes.

 

Si ho deixés així, qualsevol em podria dir que parlo per parlar, que, al cap i a la fi, faig afirmacions molt dures sense arguments. És per això que posaré uns quants exemples innegables del que estic dient:

 

Començarem fent memòria d'una de les acusacions més greus que li podien caure a algú durant el franquisme: "adhesión a la revelión", és a dir: s'acusava a la persona d'haver comès el mateix delicte que cometeren els vencedors que, no ho oblidem, s'havien revel·lat contra un règim polític i un govern escollits democràticament i que, per tant, eren els legítims.

 

Un segon exemple de l'època ens porta a parlar dels milers de nens que varen ser separats dels seus pares i adoptats per famílies afectes al règim o bé enviats a orfenats en condicions lamentables, sota la tutela de l'Estat: mentre aquelles criatures patien sota aquesta crueltat, el govern franquista feia creure que aquells infants eren tractats amb la màxima cura i dedicació. El més greu del cas, però, és que, malgrat els testimonis d'aquells infants ara ja adults, hi ha qui encara té la barra de negar els fets. Per entendre-ho millor, us recomano el visionat del reportatge "Els nens perduts del franquisme" que podeu localitzar a la plana web de TV3.

 

Ens podríem extendre molt més en el règim franquista i les seves mentides i tergiversacions de la realitat, però considero que no cal: només diré que resulta curiós que la dreta española actual es negui a dignificar les víctimes del franquisme, que, amb l'excusa de no remoure el passat, vulgui impedir que moltes persones puguin saber on són enterrats els seus familiars: estic segura que, si els papers haguessin estat canviats, no tindrien cap problema en remoure'l tant com fos possible.

 

Però, com deia, avancem: qui recorda el desastre del Prestige i les mentides i tergiversacions de la realitat que ens oferí el govern d'Aznar avans d'haver d'admetre la catàstrofe? Qui les suposades armes de destrucció massiva que tenia Saddam Hussein... Són només dos exemples, potser els més importants i coneguts, però prou significatius de la manera de governar i de fer de la dreta.

 

De tota manera, aquí no es salva ningú: tenim al poder una pseudoesquerra (com molt bé els anomena sovint Miquel López Crespí), capaç de mentir i trair els seus propis principis amb l'únic afany de mantenir el seu poder, un poder que, no ens enganyem, tenen perquè algú els l'ha donat, aquelles mateixes persones que ara es senten totalment desmotivades perquè ningú les representa, ni a elles ni a les seves idees ni principis. Així podríem parlar de reformes laborals clarament dretanes, traïcions electorals dignes del més gran dels mentiders, (el cas de la construcció de l'hospital a Son Espases, Mallorca, en seria un exemple claríssim i averrant), ocultació d'informació o falsejament d'aquesta (les notícies i intervencions sobre la crisi i la famosa grip A són perfectes per il·lustrar aquest fet)...

 

No seré jo qui compari o qualifiqui de més o menys greus unes manipulacions o les altres: tota mentida em sembla reprovable, molt més si afecta la justícia, les persones i la seva vida, etc. El que crec que si és cert, en definitiva, és que vivim governats per un sistema que, des de fa molt de temps, ha perdut el nord i, si és cert que, vulguem o no, tots en formem part, vivim inmersos en una gran mentida que no s'aguanta per enlloc.