Les raons d'una vaga

En llegir el títol d'aquest article, estic segura que, qui més qui menys, ja s'haurà fet a la idea d'allò que hi trobarà. No entraré a valorar la incidència que va tenir la vaga del passat vint-i-nou de Març, entre altres coses, perquè, per qüestions logístiques, aquest article fou redactat i entregat uns dies avans d'aquesta protesta. La finalitat d'aquest escrit, doncs, no és altra que expressar, a títol personal i a tall de reflexió, alguns dels motius pels quals considero que aquesta vaga i moltes altres protestes actuals  són justes i raonades.

 

Des del meu punt de vista, aquesta vaga està més que justificada, ja no només per la reforma laboral que se'ns ha imposat per Reial Decret i que retalla els nostres drets com a treballadors, fent-nos recular uns  trenta anys enrere. Aquesta vaga, considero, ha tingut moltes altres raons, les mateixes raons que fan que, tothom qui ho cregui convenient, segueixi protestant i indignant-se fins que s'aconsegueixin canvis reals, visibles i tangibles en aquest món en que ens ha tocat viure.

 

No és de rebut, per exemple, que es retalli en drets vàsics com puguin ser una sanitat i/o una educació de qualitat, mentre hi ha persones que, per haver ocupat un càrrec oficial durant uns anys, tenen un sou de per vida força elevat, per dir-ho d'alguna manera; no em sembla lògic, tampoc, que els primers en reduir els seus sous i privilegis; no siguin aquells que ens diuen per activa i per passiva que les retallades són necessàries, quan la feina del personal mèdic que salva vides, la d'un bomber que evita que es propagui un incendi o la del treballador de la construcció que passa la seva jornada laboral picant pedra faci fred, calor o plogui, no és pas menys important que la seva ni és, tampoc, de menys responsavilitat.

 

Les persones que ens governen, siguin del partit o ideologia que siguin, haurien de tenir molt clar que, teòricament, la seva feina hauria de ser, entre altres coses, la d'administrar, en benefici de tothom, els diners que paga tothom, o gairebé tothom; haurien de tenir ben clar que, al cap i a la fi, el lloc de feina que ocupen, els l'han donat les persones que els han votat. Vist així, doncs, la seva feina no hauria de ser manar més que ningú, sinó administrar el bé públic de manera eficient i sense enriquir-se a costa del patrimoni de tothom, i amb això no parlo de corrupció, que donaria per un altre article: només dic que els seus sous i demés beneficis del càrrec haurien d'estar equiparats al que cobren la resta de treballadors d'un país.

 

Crec per tant, que cal una transformació general  que hauria d'anar més enllà d'alguns petits canvis i gestos simbòlics: així, per exemple, no em serveix de res que s'anunciï que els nostres governants viatjaran en Classe Turista com si fessin un gran sacrifici i no facin un esforç real d'estalvi tot reduint de forma notable els seus sous, dietes, targes de crèdit, cotxes oficials i demés privilegis que paguem amb els nostres diners.

 

Quan això succeeixi, quan el fet de ser polític a sou no sigui sinònim de vida de luxe i els diners de tothom repercuteixin de forma justa en tothom, aleshores i només aleshores,si encara no n'hi ha prou,  podrem estar d'acord amb les retallades, mai, però, amb l'explotació laboral.

 

(Article publicat al número del mes d'Abril del 2012 de la revista Ciutadella de franc)