Heu tingut mai la sensació que, feu el que feu, us sortirà malament?
És una sensació desagradable, que t'omple el cap i el cor de neguit i, molt sovint, els ulls de llàgrimes de ràbia, de pensar que no has fet res perquè et passi el que t'està passant. Per entendre'ns, algú que cregués en bruixeria, tarots i aquestes coses, de ben segur diriia que m'han embruixat.
No, res no va bé i no sembla que tingui intenció de millorar: a la consulta de reflexologia podal que vaig muntar en una habitació del pis de Ciutadella, un pis magnífic, tot s'ha de dir, hi tinc enmarcats, molt orgullosa de l'esforç d'estudi que em van costar, els tres títols que em vaig treure per poder treballar de manera seriosa: el de Situacions d'assistència urgent (o el que és el mateix, de primers auxilis), el de Ciències de la salut i, el més important, el que m'acredita com a reflexòloga titulada. Aquests títols, a hores d'ara, no serveixen més que per omplir-se de pols, malgrat que corren targes meves per tot Ciutadella i, molta gent, quan els explico el que faig ho troben "interessantíssim, però...", I la seva frase sempre es queda amb aquest "però..." Que pot significar un munt de coses que, realment, m'encantaria que em diguessin a la cara: potser significa "no tinc temps de venir"? O potser "és massa car"? (30 Euros no crec que sigui una exageració, o potser sí...), o tal vegada significa "Molt interessant, però no me'n refio"? O, senzillament, i això sí que em faria ràbia perquè em considero una persona molt "normal", "Mesquineta, com pot ser que tingui cap títol si no hi veu, de ben segur que no pot fer aquesta feina"? Ho recalco: les altres opcions, no em fan cap mal, és més, ja preveia un començament complicat, però no vull ni pensar que algú dubti de la meva capacitat només perquè no hi veig.
En vista al fet que això no sortia bé, com tampoc no ho ha fet la possibilitat de fer de contacontes a la biblioteca, ni tampoc el meu intent de fer classes particulars (per qui encara no ho sàpiga vaig estar a punt d'acabar Magisteri), bé, en definitiva, en veure que, fos com fos, l'única feina que m'està permès fer és vendre cupons, em vaig decidir, ja fa uns mesos, a demanar el trasllat, perquè una cosa la tinc ben clara: de Ciutadella, no me'n mou ningú. No entraré en qüestions tègniques ni burocràtiques que, considero, no he de compartir en aquest bloc, però el cas és que, el meu trasllat, encara no ha pogut fer-se efectiu.
O sigui que aquí em teniu: sense feina, sense saber quan en tindré i, per tant, sense un duro, amb un munt de deutes que es van incrementant per moments i, sobretot, amb l'angoixa que em provoca pensar que, qualsevol dia, em vegi obligada a tornar a Barcelona, a la ciutat d'autòmates que no soporto i haver d'abandonar aquesta pau, aquest lloc que m'estimo com la pròpia vida i on, malgrat estar com estic, em sento feliç: feliç de sortir al carrer i caminar amb calma, feliç de tenir un munt d'activitats culturals gratuïtes per fer, feliç d'obrir la finestra al matí i sentir l'olor dels arbres d'un pati proper, o la del fum de llenya d'alguna llar de foc, feliç de, en obrir la finestra, poder escoltar els ocells, les tòrtoles, segons d'on ve el vent el cant d'un gall molt llunyà...
El problema és que, el món actual, no enten de sentiments, ni de sensacions, ni d'aquestes petites coses que, a mi, em fan tant feliç malgrat la misèria personal. El món actual només enten de nombres, de targes de crèdit, de comptes corrents i, davant aquestes armes, tot queda reduït a cendra.
Fa ben pocs dies, d'aquesta situació, me'n va sortir un poema que us afegeixo perquè el disfruteu. Només espero que, els propers articles que us faci arribar, puguin estar més plens d'esperança.
Dessolació
Quan l'esperança es tenyeix de negre
esvaïdes totes les il·lusions,
murs inhòspits ens barren el pas,
desolació de l'ànima.
Una ràbia fonda
et crema les entranyes,
malmet els sentiments
la vida
se'n fot de tu a la cara
i et mostra les dents...
Colpejar,
Colpejar contra què?
Contra qui?
Si els enemics són invisibles
o s'amaguen sota coraces
de bonhomia innocent.
Res no es fa entenedor als teus anhels
el somni esdebé només teu
i ningú entén que somniïs...
I ens sentim cridats a ignorar els murs,
l'esperança ennegrida,
la riallada de burla
de qui, satisfet, ens volia veure caure,
la prudència de qui ens vol bé...
Aleshores fugiríem volant,
enllà de totes les misèries
les cadenes trencades,
els murs destruïts,
l'esperança de nou il·luminada...
Ja res importa, aleshores,
però el somni,
aquell que ens manté les ganes de viure,
ja no respon a la nostra crida...
És un malson.
4 comentaris:
Hola Vela, bon dia.
Te'n recordes de mi? Sóc el noi aquell que et va demanar consell perquè estava escrivint un llibre a on hi sortia un cec.
Fa molt que no escrius al bloc. Una sola entrada en tot el que portem d'any, i a més a més trista.
Doncs res, noia, només volia que sabessis que en aquesta ciutat d'autòmats a on jo estic, hi ha gent que espera llegir els teus comentaris.
També volia que sabessis que hi ha gent a qui li alegraria molt que les coses et sortissin bé.
He pensat que t'agradaria saber-ho. I que t'aniria bé.
Fins aviat.
Moltes gràcies, Alex: ja tinc feina com a venedora de cupons i, el que per una banda m'és bo a nivell econòmic, per l'altra no em deixa temps per a les coses que m'agraden, com ara escriure per qui tingui ganes de llegir i comentar. Sé que, quan em torni a acostumar a aquesta rutina, trobaré la manera de posar-m'hi.
Fins ben aviat!
Ei, Vela!
Hola! he tornat! I com que he tornat, t'he vengut a veure (al bloc, clar). I ups! La meva ingrata sorpresa en veure't trista... no tiris la tovallola, dona! Tot sortirà! Mira, et volia comentar que precisament a Palma vaig anar fa uns anys a un fisio que era cec! I li va súper bé el negoci! té un munt de clients! de veres! potser si ara no ho pots aconseguir, està bé que tenguis una feina que t'asseguri uns ingressos, i mentrestant, segueix intentant fer clients... ja veuràs com sortirà... Si et serveix de consol, no ets l'única que no pot viure del que ha estudiat o el que li agrada de veritat... si ho penses bé, som molts els que hem d'anar fent coses que ens agraden menys que més per tenir un raconet de doblers per fer realitat els nostres somnis una mica més a poc a poc del que ens agradaria. I no és per culpa de ser cecs ni es per l'estil. En aquesta vida, massa sovint a tots ens passa això. O sigui, que no et rendesquis mai!
Una altra cosa: vaig veure una foto teva!! D'un tio que l'havia feta a la Casa de Menorca, en un dels tallers de ball de bot. Sortia publicada a un recull d'un premi que es va fer a MAllorca, ara no record quin però era molt important. El cercaré i t'ho diré! Em va fer molta gràcia; tot d'una vaig dir: ostres!! na Vela del bloc!! què bo!! quines casualitats! o causalitats?!
Una besada!
Hola Wendi, quina alegria tornar-te a veure per aquí!
Totalment d'acord amb el que dius: hi ha molta gent que no pot dedicar-se a allò que vol, i més ara que està tot tant fotut, però si dic el que dic, és perquè en tinc mostres evidents: mostres com el fet d'estar parlant del que fas amb un grupet de gent que davant teu ho troben molt interesant, però que, en el moment en el qual t'allunyes una mica sents que comenten "mesquineta...", que aquí vol dir alguna cosa semblant a pobreta petitona, o el fet que et parlin com si fossis petita, o tonta, o... què sé jo! Wendi, això passa i és innegable i, si t'enganxa en una temporada d'aquelles en que estàs feta una merda, t'afecta. De tota manera, també he de dir que, des de fa unes setmanes, començo a tenir alguns pacients, comptats, alguns només perquè són de vacances i tenen ganes d'un massatge als peus, però, en definitiva, pacients!
Ja em diràs coses d'això de les fotos, no en sabia res! Fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici