Els pensaments, quan surten lliures 1

Silenci. Avui a casa meva hi ha silenci i és estrany: normalment, sempre hi sona música, és el que té el fet de col·leccionar-ne: ara un disc de binil que fa massa que no sona i cal que ho faci per treure-li la pols, ara una cinta de cassette que ja no recordava que tenia però que es faria malbé si no es pogués moure de tant en tant, ara un CD que em ve de gust escoltar... Avui no. Avui fins i tot he sopat en silenci.

 

I és que hi ha dies que es tornen feixucs i tristos sense cap motiu aparent, o potser que s'hi tornen per massa coses que s'ajunten i no saps dir quina és la que ha provocat aquest estat d'apatia i fatiga mental, una fatiga, però, que no m'ha fet oblidar que tenia pendent escriure una mica al bloc que, per manca de temps, no aprofito tant com voldria; m'ho havia promès: avui havia d'escriure.

 

Tenia pensat un article menys personal, amb moltes més coses importants a dir, però no puc: tinc el cap massa espès per posar-me a parlar de segons què...

 

A fora, al carrer, fa una estona hi plovia. Reconec que és necessària, però no m'agrada, la pluja: més aviat m'entristeix i em fa posar de mala llet i em fa pensar que, si fóssim a l'estiu, potser m'hauria sortit un escrit més amable, per que, potser, hauria nascut a la terrassa del pis, envoltat de música, segurament folk, i, potser, si fos de dia, amb algun crit d'alguna de les gavines que han decidit deixar la mar per tornar-se urbanites, aquests crits que a mí em transporten fora de la bogeria de Barcelona, aquesta ciutat aparador que cada dia m'agrada menys i que cada ccop tinc més ganes d'avandonar...

 

Aquesta darrera reflexió m'ha fet recordar un poema que vaig escriure fa un parell d'anys i que, per acabar l'article d'avui, us l'afegeixo a continuació... Que el disfruteu, lectors:

 

 

Visca la imaginació!

si, si, imaginar

per què em salva de la vida:

una terrassa esfaltada

pot esdevenir, de sobte,

un paradís marítim:

el renou de cotxes del carrer

pot ésser, per què no,

el so d'un vaixell

que entra al port,

o les mateixes ones de la mar...

I les gavines?

oh, si, les gavines!

que volin, que volin ben prop meu,

que cridin ben fort,

almenys, elles són reals,

reals com el sol que m'escalfa...

Ja soc lluny, molt lluny

i no voldria tornar.